De la mateixa manera que els criteris ètics preconitzen la lliure circulació de la informació sobre els procediments de restauració entre els que s'hi dediquen, a la pràctica la informació roman estanca només accessible a través de cursos de pagament, màsters, post-graus, cursets d'aficionat o llibres que, a més, sovint l'escatimen tant com poden, mentre els professionals guarden amb zel els seus "secrets". És un tipus d'egoïsme que es dóna sobretot a casa nostra i al món llatí, pel que he anat veient, més que no a l'anglosaxó. És la carència d'utopia en el sentit de creença en el valor suprem de la ciència i la seva divulgació o de que el que compta és la salvaguarda del patrimoni per sobre de l'interès crematístic individual.
No és per què sí que a Espanya hi dominen tant els monopolis, gremis, estancs i grups tancats. Misèria i miserables en el sentit més ampli del terme. La competitivtat i l'individualisme tant de moda els darrers anys no fan si no donar una coartada teòrica sobre una realitat que ja existia i que farà mal i més mal amb el pas dels anys. No és perquè sí que el patrimoni hispànic ha patit tants expolis. Hi ha coses que són culturals.
Desgraciadament la desídia, la falta d'interès o de preparació en el millor dels casos és el que domina en els àmbits que, pagats amb diner públic, haurien de ser l'excepció. Això és: el món universitari.
Aquesta entrada és per introduir aquesta gloriosa excepció que suposa el blog de restauració de la universitat de valència a què aquesta entrada dóna accès. Una maravella a tenir en compte.
(clica sobre el títol de l'entrada per accedir-hi; article sobre desinsectació per anòxia de material orgànic)
