Reordenant l'habitació i treient la pols amuntegada surten coses del passat oblidat que es torna una mica més present en retrobar-les. Deu anys pel cap baix feia del darrer cop que aquella habitació era viva. Després la vaig deixar, però les coses hi van quedar.
De fet definitivament no la vaig deixar fins el 2003, perquè a la mort de mon pare encara hi era, allà. Però moltes coses ja aleshores eren enmagatzemades. Seria definitiu.
2003: també l'any que em van diagnosticar, tot i patir des del '97.
La malaltia primer no s'accepta, perquè el record de la salut és tant viu que la malaltia es veu com un error persistent. Només, a poc a poc, amb la imperceptible implacabilitat del vent erosionant la muntanya, la malaltia va prenent possessió. I un s'hi adapta. Els desitjos, els somnis, les possibilitats.. tot s'adapta. Inclús el cap funciona diferent, sempre amb una part "distreta" pel dolor continu, present tots els minuts de totes les hores de tots els dies de tots els mesos de tots els anys, sense fer mai vacances. Es viu amb això, però el cap ja no és el que era.
Veure de cop papers vells, fotos velles, còmics vells, antics interessos, antics somnis, antigues passions, el passat fugaçment es torna present, el cap per uns instants recupera part de les funcions que li eren pròpies, i per uns instants torno a tenir allò que trobava normal i que tant poc vaig aprofitar. i és que si ara m'ho miressin no crec que ni de lluny arrivés a 153.
Suposo que encara queden restes. el temps les acabarà d'esborrar.
Es pot morir sense morir. Només cal deixar de ser qui s'és. La malaltia crònica, el temps, la frustració i l'adaptar-se per seguir endavant, l'erosió imperceptible fent desert el jardí.
"Negative thoughts can easily obscure a situation or interpretation of a relation and turn to inestable and dark what in fact would should have been a blue sky"
