la falta de costum, les possibles conseqüències, la falta d'antecedents, la falta de confiança, els nervis o l'stress preexistent, el prestar excessiva atenció (per viure en un món petit, amb pocs estímuls, o tancat per algun motiu), el pur desconeixement o inclús el simple contagi poden portar la por.
conèixer els motius, veure què l'alimenta, desgranar-ne el contingut i anar-lo enfrontant (menjar, dormir, distreure's, anàlisi racional de causes, enfrontament directe estil empíric, obviar-la si cal) són formes de mirar de fer-li front.
com més va més veig que té a veure amb molts altres sentiments, que s'amaga sota múltiples cares i vestits i que inclús pot estar present, sense causa ni origen, a l'espera d'agafar-se a algun motiu.
tothom hi viu amb més o menys intensitat i no crec que sigui gens saludable en el dia a dia, generalment.
endavant!
pd. aquestes tres entrades no tindrien cap mena de sentit en la mesura que no aporten cap informació a part de la demostració pública d'una feblesa personal per part del seu autor. no tindrien cap mena de sentit dic si no fos perquè a part de la quasi nul·la informació que donen sí que demostren un fet a tenir en compte: tot i tocar el tema de la por i facilitar la interpretació que l'autor és poruc (-_-), ¿en quants blogs un pot trobar males experiències o defectes de l'autor enlloc de virtuts i bones experiències? ; ¿és més poruc el qui diu que té por que el que no diu res i se n'amaga, i cas de mostrar coses són només les plomes del pavo real?
dissabte, de maig 23, 2009
dissabte, de maig 16, 2009
la por (1)
resum:
cansat.
em llevo pel matí ben d'hora per poder anar a nedar abans d'anar a la feina on aguanto el q puc, pq l'esquena està més be però no be del tot de la lumbàlgia que vaig tenir al març.
anímicament estic cansat. per la tarda feina de la facu, on queden dues setmanes per recuperar la feina perduda en dos mesos. i ahir al vespre, a més, tornant sol de la facu vaig veure q els de química havien montat una barra de cervesa per recaudar fons pel seu viatge de fi de curs. m'hi vaig acostar, em van convidar..però em van donar un got ja fet servir, pq no els en quedaven de nets, i em vaig agobiar molt després. em va sortir el cansament o jo q se, però em vaig començar a menjar l'olla i ni vaig sopar.
i encara no tinc la panxa be (del mal rato, no per altra cosa).
en extés; de la por
ahir al sortir de la facu no vaig anar per on sempre. volia caminar una mica. tornant sol ja a quarts de nou de la nit. hi havia una festa que s'acabava dels estudiants de química, recollint diners per al viatge de fi de curs. m'hi vaig acostar. em van oferir cervesa gratis, però ja no quedaven gots nets, i me la van posar en un got usat. i en vaig beure. (!!!!!). em va posar menys de mig got i en vaig beure poca, d'un got usat un sol cop segurament, però després em va venir el neguit, un cop vaig marxar.
tinc una salut dolenta: la panxa malament, l'esquena malament (segons dies), un tractament que debilita el sistema inmune. a més la percepció que la gent té malalties contagioses i les notícies actuals sobre la grip mexicana.
total: que no vaig sopar i vaig estar inquiet. encara n'estic, però no hi puc fer res. només esperar. si les malalties més comuns de contraure així són mononucleosi, hepatitis A i refredats, esperar que en els deguts períodes d'incuvació no surti res. les altres he anat veient que demanen de certa participació de sang pel mig.
precisament venia de veure l'obra exposada d'una noia que deia que així havia agafat la mononucleosi (per la falta d'higiene d'un bar).
la por és un sentiment, diuen. jo no sabria descriure massa bé què és un sentiment, però sé que la por no m'agrada i quan es presenta m'empeny i em pot dur força malestar. la part bona és que això ajuda a compendre els altres quan passen un mal tràngol.
la por que conec és normalment relacionada amb el futur i la incertesa. i el futur és incert per definició! la costum m'abriga amb una seguretat racionalment falsa però agradable com l'escalfor del llit un matí d'hivern.
el conte infantil del joan sense por explica que el valent no és el qui desconeix la por, sinò aquell qui tot i conèixer-la fa el que ha de fer, tot i la por.
suposo que vist així, la por és la consciència sobre la conseqüència dels propis actes. però ei, que llevar-se del llit no vol dir ser un temerari ni fer disbarats, eh?
suposo que un problema que tinc és la canalització dels sentiments i, en el meu cas, com els exterioritzo físicament: somatització. plorar amb la tristesa o perdre la gana amb l'angoixa. si em passés gaire sovint crec que em preocuparia però per a això existeix la comunicació: es compara la reacció pròpia amb la dels altres i si és semblant és que no hi ha motiu per preocupar-se, oi?
una cosa que també fa por és el patiment futur. la por a patir. la por a veure com tenies uns plans, unes esperances, una previsió de futur per ser feliç, i com tot això es pot veure trastocat o tallat irremeiablement. castells a l'aire que provoquen patiment present.
com es concilia la por amb el present? els motius racionals ajuden poc quan hi ha somatització perquè el cap sap però "el cos" sent. i com he dit el futur és impredible.
si la clau és mirar cap a una altra banda llavors la feina, el dia a dia, l'anar fent, ajuden a anar passant fins que ha passat prou temps com per veure que el futur temut no ha arrivat.
en endavant, sigui el que sigui, seré més prudent. i això que ja ho sóc molt! ahir no sé on tenia el cap.
vaia m
cansat.
em llevo pel matí ben d'hora per poder anar a nedar abans d'anar a la feina on aguanto el q puc, pq l'esquena està més be però no be del tot de la lumbàlgia que vaig tenir al març.
anímicament estic cansat. per la tarda feina de la facu, on queden dues setmanes per recuperar la feina perduda en dos mesos. i ahir al vespre, a més, tornant sol de la facu vaig veure q els de química havien montat una barra de cervesa per recaudar fons pel seu viatge de fi de curs. m'hi vaig acostar, em van convidar..però em van donar un got ja fet servir, pq no els en quedaven de nets, i em vaig agobiar molt després. em va sortir el cansament o jo q se, però em vaig començar a menjar l'olla i ni vaig sopar.
i encara no tinc la panxa be (del mal rato, no per altra cosa).
en extés; de la por
ahir al sortir de la facu no vaig anar per on sempre. volia caminar una mica. tornant sol ja a quarts de nou de la nit. hi havia una festa que s'acabava dels estudiants de química, recollint diners per al viatge de fi de curs. m'hi vaig acostar. em van oferir cervesa gratis, però ja no quedaven gots nets, i me la van posar en un got usat. i en vaig beure. (!!!!!). em va posar menys de mig got i en vaig beure poca, d'un got usat un sol cop segurament, però després em va venir el neguit, un cop vaig marxar.
tinc una salut dolenta: la panxa malament, l'esquena malament (segons dies), un tractament que debilita el sistema inmune. a més la percepció que la gent té malalties contagioses i les notícies actuals sobre la grip mexicana.
total: que no vaig sopar i vaig estar inquiet. encara n'estic, però no hi puc fer res. només esperar. si les malalties més comuns de contraure així són mononucleosi, hepatitis A i refredats, esperar que en els deguts períodes d'incuvació no surti res. les altres he anat veient que demanen de certa participació de sang pel mig.
precisament venia de veure l'obra exposada d'una noia que deia que així havia agafat la mononucleosi (per la falta d'higiene d'un bar).
la por és un sentiment, diuen. jo no sabria descriure massa bé què és un sentiment, però sé que la por no m'agrada i quan es presenta m'empeny i em pot dur força malestar. la part bona és que això ajuda a compendre els altres quan passen un mal tràngol.
la por que conec és normalment relacionada amb el futur i la incertesa. i el futur és incert per definició! la costum m'abriga amb una seguretat racionalment falsa però agradable com l'escalfor del llit un matí d'hivern.
el conte infantil del joan sense por explica que el valent no és el qui desconeix la por, sinò aquell qui tot i conèixer-la fa el que ha de fer, tot i la por.
suposo que vist així, la por és la consciència sobre la conseqüència dels propis actes. però ei, que llevar-se del llit no vol dir ser un temerari ni fer disbarats, eh?
suposo que un problema que tinc és la canalització dels sentiments i, en el meu cas, com els exterioritzo físicament: somatització. plorar amb la tristesa o perdre la gana amb l'angoixa. si em passés gaire sovint crec que em preocuparia però per a això existeix la comunicació: es compara la reacció pròpia amb la dels altres i si és semblant és que no hi ha motiu per preocupar-se, oi?
una cosa que també fa por és el patiment futur. la por a patir. la por a veure com tenies uns plans, unes esperances, una previsió de futur per ser feliç, i com tot això es pot veure trastocat o tallat irremeiablement. castells a l'aire que provoquen patiment present.
com es concilia la por amb el present? els motius racionals ajuden poc quan hi ha somatització perquè el cap sap però "el cos" sent. i com he dit el futur és impredible.
si la clau és mirar cap a una altra banda llavors la feina, el dia a dia, l'anar fent, ajuden a anar passant fins que ha passat prou temps com per veure que el futur temut no ha arrivat.
en endavant, sigui el que sigui, seré més prudent. i això que ja ho sóc molt! ahir no sé on tenia el cap.
vaia m
Subscriure's a:
Missatges (Atom)