La nostra atenció ara mateix és en els presos. Mentre això sigui així es fa bona la decisió de l'estat d'empresonar-los. Aconsegueix dos objectius:
- 1 ) intimida i condueix a arrepentiments i desesercions:
- La fiscalia actua talment com els Tribunals de la Santa Inquisició (article on es reconeix que s'actua ideològicament per part de la fiscalia aquí) però substituint la Sagrada Bíblia per la Constitución Española. Als Tribunals de la Santa Inquisició, la pena pels penedits que refusaven la seva fe era menor que als que insistien en la seva postura.
- El dimitit conseller Santi Vila va aconseguir escapar-se de la presó amb una fiança de 50mil € precisament pel seu penediment (article sobre el cas aquí), mentre que la resta de consellers romanen presos. Sí, estan a presó de forma arbitrària (auto de prisión aquí ) i il·legal (anàlisis jurídiques per part del catedràtic de dret penal J. Queralt aquí i aquí ), però això ara és secundari.
- La Presidenta del Parlament, segona autoritat de Catalunya després del MH President de la Generalitat, ara es desdiu de la Declaració: diu que només era "simbòlica". Suficient perquè pugui salvar-se de la presó amb una fiança de 150mil €.
- Això demostra, més que cap altra cosa, que són presos de consciència. Però precisament per això, el pendiment fa tant de mal (X. Albiol, líder del PP català, reconeixent aquest objectiu aquí). Demostra que els polítics desdits no s'havien acabat de creure el seu paper, què feien i què representaven. Què està en joc.
- 2 ) Distreu de l'autència naturalesa del procés:
- Es protesta per demanar l'alliberament dels presos fins que la magnanimitat de l'Estat demostri la seva benevolència, i quan vegi que el procés ha estat derrotat i els súbdits es vegin desmobilitzats els deixi anar temporalment fins que sigui l'hora d'aplicar-los penes de presó i multes. Tant se val si el procediment sencer és il·legal. Quan el Tribunal Europeu de torn es pronunciï (Estrasburg, segurament), d'aquí 8, 10 o 15 anys, tot plegat serà un record llunyà. És el que va passar amb J.M. Atutxa (article sobre el cas aquí)
- La gent s'oblida mentrestant que hi ha una República declarada (tot i que no proclamada), una sobirania diferent, i que els reus no són només presos polítics (article sobre si són o no presos polítics aquí per part de Dr. R. Cotarelo): són hostatges que l'Estat utilitza per distreure, desmoralitzar, atemorir i, cas que fos necessari, intercanviar per aconseguir pau cas que fos necessari. Pidolar el seu alliberament és reconèixer que importa més que surtin de la presó que no posar en marxar la República, fer que aquesta tingui un control efectiu del territori i, arribada l'hora de negociar, siguin sobre la taula de negociacions (segurament a canvi de milers de milions d'euros).
- Espanya no és democràtica:
- No existeix la separació de poders (Montestiqueu 1748): la fiscalia, amb fiscals anomenats directament per l'executiu, actua a toc de xiulet de l'executiu. I es maniobra per tenir els jutges obeint el partit polític que controla l'executiu, ja sigui al Tribunal Constitucional, al Tribunal de Comptes (encarregat de les multes mil·lionàries al MH President Mas i els seus consellers) o a l'Audiència Nacional (cas de la jutge Lamela, que per "coincidència" li toca encarregar-se de la presó dels dos Jordis i també de l'executiu català. I cobra pels serveis prestats aquí amb condecoracions, aquí quedant-se la plaça i aquí en sa germana ). Mentre que judicialment, la seva feina és plena de "forats negres" (anàlisi del jutge Elpidio Silva aquí).
- Es prioritza la Indisoluble Unidad de España als principis democràtics (figura 1), que queden relegats. Tant se val si això contradiu la Constitución i els tractats internacionals signats per Espanya. L'article sobre la "indisoluble unidad" és el 2. L'article 1er defineix Espanya com un estat de dret i democràtic amb pluralisme polític. Jurídicament prevalen els tractats internacionals signats per el Estado Español i l'article 1er sobre l'article 2n. A la pràctica no es fa així i no s'actua com si no hi haguessin lleis ni principis per sobre de la Unidad de España. , suposant una pràctica inconstitucional i contrària a dret.
- L'extrema dreta actua amb total impunitat des del carrer i des de les insitucions (figura 2), atemorint la gent (figura 4 i figura 5). Exemple: el portaveu d'un sindicat de policia identificat entre els ultres que escridassaven, insultaven i amenaçaven representants catalans quan anaven a declarar a Madrid aquí. Més referències a agresiones fascistas tras manifestación por unidad de España , a más agresiones fascistas. i a España ya es sinónimo de fascismo. Context de l'Estado Español com a règim en aquest article: "why catalans want to secede from Spain".
- Els mitjans de comunicació espanyols són barroerament parcials (figura 3). Tertúlies on mai hi ha independistes a ràdios i televisions (i cas que n'hi hagi algun pot fer poc menys que de florero). Diaris impresos on els titulars sobre el procés són intercanviables (El País, La Razón, El Mundo, el ABC, La Vanguardia, El Periódico de Cataluña...). El poder econòmic mana i es absolutament contrari al procés, tant a España com a Catalunya. Seguint aquestes línies, vídeo on s'analitza comparativament el tractament a mitjans espanyols i mitjans catalans dels mateixos fets.
- Ni es planteja dur a terme un referèndum a Catalunya. Ja sigui negant-lo en rodó o condicionant-lo a que l'Estat el permeti, cosa que no farà MAI. Així no només no és possible per part de l'estat, tampoc ho és per part dels partits que tenen el total control de les institucions de l'estat: Partido Popular, Partido Socialista Obrero Español, Ciudadanos i en bona part Podemos. Se'ls ha d'afegir Coalición Canaria, Unión del Pueblo Navarro, Partido Aragonés Regionalista, Unió Democràtica de Catalunya, Partit dels Socialistes de Catalunya, Iniciativa per Catalunya, Compromís, Partido Nacionalista Vasco, etc
- Europa no té en compte els principis democràtics.
- Europa està dominada pels partits Popular Europeu i Socialista Europeu, amb el Partit Liberal Europeu pel mig. Aquests partits treuen molts parlamentaris gràcies als seus equivalents espanyols (PP, PSOE, C's) així que, en aquesta qüestió, han donat complert suport als seus col·legues espanyols i n'han adoptat el discurs.
- El "rule of law" no s'entén com a subjecte als principis democràtics sinó que aquests es donen per suposats i per tant només impera la llei, digui el que digui aquesta llei. Encara que sigui antidemocràtica, autoritària o contrària al Dret Internacional com en el nostre cas.
- L'estabilitat dels estats i de l'economia està per damunt dels principis democràtics. La Unió actua com estava previst: com un tap i no com un revulsiu per la democràcia. En aquest article sensacionalista en parlen una mica (aquí).
- A Catalunya els partits dominants en vots tampoc posen la democràcia per davant de la Unidad de España. Són Podemos, PSOE, PP i Ciudadanos a les Elecciones Generales; Ciudadanos, PSC, PP i Catalunya Sí Que Es Pot a les autonòmiques.
Quin és l'elefant que ningú veu?
D'on no n'hi ha no en raja: l'analfabetisme funcional pel que fa a la democràcia i els seus principis és absolutament dominant a tota España. Entre la població general, entre les elits econòmiques, polítiques i fins i tot culturals i, és clar, periodístiques. La quantitat d'evidències on sustentar aquesta hipòtesi és aclaparadora.
D'on no n'hi ha no en raja: l'analfabetisme funcional pel que fa a la democràcia i els seus principis és absolutament dominant a tota España. Entre la població general, entre les elits econòmiques, polítiques i fins i tot culturals i, és clar, periodístiques. La quantitat d'evidències on sustentar aquesta hipòtesi és aclaparadora.
Si la I República espanyola va fer fallida perquè no hi havia republicans, a l'actual mal anomenada Monarquía Democrática Española ( o Reino de España) no hi ha cultura democràtica.
Per partits,
- el cas del Partido Popular és evident. Venen del falangisme. Es van oposar a la constitució quan va nèixer. Estan plagats de franquistes o fills o nets de franquistes. I per ells la democràcia és només un vel que tapa el fet que fan el mateix que havien fet sempre i que seguiran fent sempre.
- en el cas del Partido Socialista o de Izquierda Unida (comunistes) no és tant evident, però és el mateix cas. També dominat per antics falangistes o comunistes i fills o nets de falangistes o comunistes en el cas del Psoe. Vinguin de dretes o d'esquerres, cap de les dutes tradicions a España és democràtica. Per les esquerres la democràcia tampoc era el referent sinó la "dictadura del prol·letariat", sobretot al partit comunista. Això inclou els comunistes d'Iniciativa per Catalunya i els socialistes del PSC. No s'han cregut mai la democràcia ni coneixen la filosofia que hi ha al darrera.
- Tampoc en bona part de CiU: Convergència Democràtica Catalunya tenia també gent de l'oligarquia catalana, classistes. I anaven coaligats amb Unió Democràtica de Catalunya, classistes, de dretes, pràcticament haurien pogut ser el partit popular català com és UPN a Navarra. Quan, per salvar-se, Convergència va sumar-se al sobiranisme/independentisme, Unió se'n va desmarcar. I va ser destruït pel "tsunami". Ara, el seu cap de files anirà a les llistes del PSC.
- Finalment, la gent, l'autèntic motor, havent estat educada al franquisme els més grans i en una democràcia poruga i limitada els més joves, ignora els filòsofs de la democràcia, els principis i drets de la democràcia, la seva història i els sacrificis que cal per obtenir-la.
Franco va morir al llit. España era majoritàriament partidària del franquisme sinó de forma activa, sí de forma passiva. Catalunya en bona part també.
Tenim un cap d'Estat hereu del franquisme, que no té legitimitat democràtica i que participa com a actor polític de part enlloc de mantenir-se almenys neutre o com a àrbitre.
La gent va molt perduda. S'intueix què es vol i se sap més o menys, però es viu en un estat i es vota a uns partits sense consciència democràtica. I la gent, l'únic que queda, es veu incapaç de donar resposta filosòfica ni argumental sòlida.
I no es pot tenir una República sense una ciutadania formada i compromesa en els principis democràtics i republicans (com passa a les vagues generals, on els botiguers i les fàbriques obren igualment). No hi pot haver República sense republicans, igual que no va poder ser el 1875.
I no es pot tenir una República sense una ciutadania formada i compromesa en els principis democràtics i republicans (com passa a les vagues generals, on els botiguers i les fàbriques obren igualment). No hi pot haver República sense republicans, igual que no va poder ser el 1875.
Amb uns partits espanyols i catalans, un estat espanyol en totes les seves cares (policia, justícia, legislatiu..), uns mitjans de comunicació espanyols i catalans i una població aclaparadorament majoritària a Espanya que desprecien tant com ignoren la democràcia, sumat a això una Europa el pragmatisme de la qual és també despreciar la democràcia, no hi ha motius per pensar que una victòria independentista el 21 de desembre de 2017 serveixi de res.
España no és democràtica i per tant no serveix de res seguir insistint només en aquest sentit.
España no és democràtica i per tant no serveix de res seguir insistint només en aquest sentit.
figura 1.- si guanya l'independetisme, es torna a l'estat d'excepció
figura 2.- Oficial del Cuerpo Nacional de Policía fent la salutació feixista des d'un cotxe de la Policía a Barcelona
figura 3.- un de tants casos de parcialitat dels mitjans: Susana Griso, conductora del programa matinal d'Antena 3, acusa un capellà de ser poc cristià pel fet de ser pro independentista. Afirma en paral·lel que ser independentista és anar contra la llei, mentre que oposar-s'hi és estar a favor de la llei i l'estat de dret (tot i que és mentida)figura 4.- Video on apareixen espanyolistes als carrers de Barcelona actuant amb violència sobre
ciutadans catalans d'origen estranger.
Figura 5.- Video on apareixen espanyolistes als carrers de Barcelona actuant amb violència sobre ciutadans catalans d'origen estranger.
Què cal fer?
Una possible sortida:
Una possible sortida:
Per una banda, enlloc de votar al Parlament una Declaració d'Independència tant solemne com buida es podria haver votat primer l'Abolició del Decret de Nova Planta. I la Plena Efectivitat de les Constitucions Catalanes, per obrir un procés per actualitzar-les. I amb això es poden convocar places de Miquelets. No es tracta només de democràcia, es tracta de històrica i reconeguda legitimitat històrica, és a dir, de tradició secular. Negar aixo seria tant com negar la pròpia història; la història sí té un pes específic i reconeixible, molt més que els principis democràtics i els tractats internacionals. I un pes enorme. No per res celebrem l'11 de Setembre i tenim una Generalitat. Ni el PSC ni CSQEP, per comunistes que siguin, podrien negar-se d'entrada a un exercici d'aquesta mena, que per altra banda veurien com a reformista i federalista, i per tant amb bons ulls. Es podria vendre com la solució definitiva al tema del "encaje de Cataluña".
- Cal recordar que els Decrets de Nova Planta segueixen vigents i són font de normativa actual, com es pot veure en aquest article publicat en premsa (aquí)
- Són les nostres constitucions. Si es van "reestablir" els borbons, que venen precisament d'allà, bé que podem nosaltres restablir les nostres constitucions. No diuen que España té 5 segles? això vol dir que no seria una independència d'España per ells (tot i que ho seria) i ningú fora podria dir que és contrari a llei.
- Al període de reforma constitucional de les Constitucions Catalanes s'actualitzarien per incloure-hi els drets humans i cartes internacionals. Si això fos preparat es podria votar en un dia. Les Constitucions i la seva actualització en una forma similar a la llei de Transitorietat.
- I si cal una justificació, el fet que els Borbons accedissin al dret al tro de la Monarquia Hispànica de forma il·legítima mitjançant una firma falsificada hauria de ser suficient per als més conservadors (article sobre l'estudi que demostraria la il·legitimitat original de la Casa de Borbó per ocupar el tro d'Espanya aquí. Roma els podria treure però no ho faria )
Per altra banda, i aprenent de la nostra història i no de països veïns, es podria fer el que ja vam fer en el passat i que va funcionar. Per qüestió de drets.
- Reestablertes les Constitucions, es podrien convocar eleccions amb cens propi d'inscrits per a Lo General de Catalunya, Parlament Sobirà de Catalunya amb funció constituent. Seients reservats per a Clergat i Noblesa si cal. Podria sumar per la causa les ales més dretanes de l'església i l'oligarquia (com el Conde de Godó), i els anglesos bé que tenen la Cambra dels Lords. En aquest cas tindria una funció més aviat testimonial, però igualment important.
- I aquí és on arribem al rovell de l'ou: la monarquia espanyola és hereditària però la figura del Cap d'Estat a Catalunya, com a Compte de Barcelona, és electiva. Cal que el votin les corts i les corts el poden revocar si cal. I per què fos una figura efectiva, amb poder real, es podria nomenar un Compte de Barcelona o un cap d'Estat ... estranger:
- Igual que va passar al Compromís de Casp (inicis s. XV, entrada de la Casa de Trastàmara);
- o durant la 2a guerra civil catalana (2a 1/2 del XV) en què es proclama la República breument i després es nomena un nou Compte de Barcelona;
- com va passar al XVII (Pau Claris), en què també es proclama la República i es nomena un rei estranger protector de la República. "Els homes van fer els reis i no pas els reis als homes" ( http://www.lasega1640.cat/?p=1148 );( https://en.wikipedia.org/wiki/Pau_Claris_i_Casademunt )
- El Cap d'Estat podria tenir la funció nominal i limitada de Compte de Barcelona, ja que les Constitucoins Catalanes donen la prerrogativa al Parlament per triar el Compte sempre que juri defensar i obeir les constitucions. Seria un càrrec representatiu i amb poder limitat, similar a la funció que fa actualment el Rei d'Espanya.
- Cal recordar que actualment el càrrec de Compte de Barcelona és vacant. Per tant, el Parlament podria nomenar per a aquest càrrec a..:
- El Bisbe d'Urgell: ja és cap d'Estat com a Co-príncep d'Andorra. És català. Podria fer servir el seient que Andorra té a la ONU per demanar intervenció de les Nacions Unides i així internacionalitzar el conflicte. I tot i que el Vaticà seria reticent d'entrada, donaria una sortida natural a la necessitat que té el Vaticà de desfer-se un dia del co-principat donat l'interès que hi ha a la Cúria a deixar enrere la part "terrenal", vinculant-lo al Càrrec de Compte de Barcelona o a un futur President de la República Catalana. Es mantindria la separació en dos estats i faria Catalanya vers Andorra un paper similar al que ja té França. Seria la sortida més convenient, lògica i natural per les dues parts. La por, la desídia, la vergonya i la falta de coratge impedirien que pogués cristalitzar. A la llarga, però, haurà de passar si realment Roma vol desfer-se dels problemes que li suposa l'administració ordinària i li cal un co-príncep diferent al Bisbe de la Seu, que hauria de ser o el cap de la República/Compte de Barcelona o el cap de l'Estat Espanyol. Altres sortides són més .."imaginatives":
- el Secretari General de l'ONU, no nominalment sinó vinculat al càrrec, fent Catalunya un protectorat sota els auspicis de les Nacions Unides i la legitimitat del dret de triar democràticament el propi líder. Si refusés (que seria el normal) es podria tractar de triar algú que pogués aportar capacitat dissuassòria o coercitiva respecte Espanya:
- el President de Rússia, no de forma nominal sinó vinculada al càrrec. Una mica com va fer Rússia amb Crimea. Tant és qui: el lloc de Compte de Barcelona i Cap d'Estat de Catalunya està subjecte al cumpliment de la llei. Igual que és nomentat pot ser destituït. I si es porta bé, es pot tenir màniga ampla. En tot cas algú disposat a defensar el renascut país. Algú com en Putin podria tenir-hi cert interès.
- la Reina d'Anglaterra, mateix cas (bé que és cap de diversos estats com ara Canadà o Austràlia)
- el Papa de Roma, mateix cas, situació similar a Andorra, de forma transitòria.
- el President de França (com a Príncep, igual que a Andorra),
- O el President del Consell d'Europa. Que seria dels més lògics i dels que més ràpid es negaria.
- ...
- Per estrany que sembli inclús a Espanya, a la I República, va passar un cas similar amb Amadeu de Savoia fa poc més de cent anys.
- No deixa de ser un cas similar també l'arribada de Josep Tarradellas.
- És per això que no m'atreia que la independència s'establís com a Estat en la forma de República. És una forma una mica estúpida de tancar-nos portes.
- No seria un cas d'annexió ni canvi de fronteres per part d'un tercer estat, prohibit per la Llei Internacional, perquè es nomenaria el càrrec de Cap d'Estat però es mantindria la sobirania pròpia i els límits propis. No es tractaria per tant de canviar Espanya per un altre país. Però sí es crearien noves sinergies que podrien interessar a potències estrangeres. Un cas similar seria el que tenia la Unió Soviètica respecte Cuba, però bilateral i sense la càrrega ideològica.
- Sigui com sigui, la sobirania ens l'hem de creure i l'hem de fer efectiva, amb forces pròpies o alienes. Del que he comentat hi ha antencedents històrics abundants. La pròpia Guerra de Successió va venir per un cas similar. Els antecedents avalen el dret a fer-ho.
- Per poder-ho dur a terme caldria primer establir un control efectiu, encara que insostenible, sobre el territori. És on entrarien els miquelets. Almenys per donar temps al nou Cap d'Estat a prendre possessió, reconèixer el nou Estat com a aliat del seu i dur tropes per defensar-lo a més llarg plaç. En no tractar-se d'una invasió ni annexió sinó d'un "assumpte intern", la NATO no hauria de poder intervenir.
- Tal com anem, i anant tot sols, no sembla que tinguem cap possibilitat de sortir-nos-en si no és amb violència i morts. I tot i així el fracàs seria la sortida més probable si no es compta amb ajut dissuasori extern.
Tot plegat pot semblar una bogeria. Però també ho era restablir la Generalitat i aquí està.
signat: J. Lozano, Llic. en història
nota històrica explicativa:
Un principat era un tipus d'ens sobirà igual q un regne. Andorra és co-principat. Mònaco, principat. En un principat no hi ha sobirà: hi ha primus inter pares, primer entre iguals; aquest "primer" és el princeps, i d'aquí ve lo de principat. Als regnes, on hi havia sobirà ( que vol dir que és sobre o per damunt de la resta), el príncep era ľhereu perquè era el primer entre iguals. La qüestió és que Catalunya, Principat, era estat sobirà, perquè no tenia rei. La sobirania es dipositava al seu parlament, les Corts Catalanes. El princep, el Compte de Barcelona, havia de jurar fidelitat a la llei per ser escollit princep. I podia ser revocat per contrafur. Per aixo les Corts nomenen primer Felip Vè i després ľArxiduc Carles, perquè depenia de les Corts Catalanes. I per això Pau Claris va poder proclamar la república catalana el 1641, que va durar fins el 1659. Era legal i legítim. Derogant el Decret de Nova Planta es recupera la sobirania que per legitimitat històrica ens pertany.
La nostra matança del te de Boston va ser el Corpus de Sang. El nostre himne ve d'allà. I Pau Claris el nostre G. Washington. El camí hi és. I és allà. I depèn dels nostres propis antecedents històrics, de les nostres pròpies lleis, i no de la nul·la voluntat democràtica espanyola.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada