Aquest dia, divendres passat, va venir la metge per mon avi. Diagnòstic: el coll del femur trencat. solució: cap. s'ha d'operar i als seus 94 anys i tal com està no ho passaria, així que re, aguantar i punt. total, nar a la facultat tard i amb el cap cot, rumiant com ens ho farem amb el mal q fa un os trencat i la inmovilitat q dona tot això... i sabent que no hi ha res a fer.
Ara, canviant-lo, veia ahir q el peu el movia. jo crec q si tingués l'os trencat, cony, es veuria. i ara que el canviava ma mare ell ha pogut aixecat el trasero. i que amb lo prim q està .. es veuria, cony, i no es veu. per mi que no l'hi té. a més tampoc té tant mal de cama, li deu venir de l'esquena. però com pot ser que un metge no ho vegi, això?
en el seu cas, dos anys de pressumptes almorranes -que no tenien motiu de ser-hi- van acabar que era un càncer de colon mal diagnosticat, i pq ma mare, al final, va decidir prescindir del diagnòstic i nar d'urgències. amb la vista li va passar semblant: anys esperant que les "cataractes" fessin el seu curs i al final resulta q tenia glaucoma. clar, quan el vam operar ja era massa tard, el nervi el tenia aixafat per la pressió de l'ull. a l'operació del colon li van tallar, per error, els nervis de la bufeta, i des de llavors -fa.. 6 o 8 anys- du sonda, la qual cosa li suposa infeccions constants. a vegades còrrer d'urgències cada quinze dies. i té la memòria malament per un problema de tensió diagnosticat massa tard: les microembòlies ja li havien deixat fora de servei bona part de la memòria a molt curt termini -segons quina, tot s'ha de dir-. i allà està: fent de ventre per la panxa, amb sonda, poca memòria, sense vista i la oïda tocada. Aguantant, amb paciència. i geniut, això sí.
però ves.. Tres mesos va estar ma mare amb uns dolors d'esquena fortissims, q no es podia moure, abans no li diagnostiquessin per fi -després de moltes visites a metges, totes un calvari- que se li havien aixafat dues vertebres per descalcificació provocada, a més, per la medicació que li havia donat la ginecòloga. fot-li gastos.
que si eren nervis, que si eren gasos, que si eren pedres.. vaia tres mesos, amb nadal al mig!
aquell any havien operat mon pare d'un tumoret que no tenia que ser re. despres es va estar tot un any i mig que no es trobava be i li deien que eren nervis (hipocondríac, li deien) fins que mirant allo que no era re veuen q tenia el fetge amb taques..
vaia nadal aquell també. un dia va anar per què li fessin una prova i ja no en va sortir. la prova li podia causar embòlies, així que sel van quedar a l'hospital... però no hi havia places on li tocava, així que estava en una altra banda. després d'unes dues hores de mal de cap molt fort -les infermeres no li feien cas, era un diumenge al matí- va entrar en coma i ja no en va sortir. una setmana jugant a tenis, la següent en una caixa.
jo vaig estar anys que em deien que el mal d'esquena eren nervis. i vinga a menjar-me el coco amb que estava tocat del bolet, i vinga a enviar-me a psiquiatres, els metges. i donar-me potingues que per sort no em prenia -el sentit comú em deia que algo passava i no era del cap-. i efectivament, però no seria un metge -i en vaig veure molts- qui m'ho veuria. el mal d'esquena era una malaltia que ara sembla que tinc una mica controlada. aixo dels nervis i la hipocondria m'ho van dir de vegades...!!
pero bueno, tampoc em veien l'os trencat les dues vegades que m'he n'he petat un. el primer, amb vuit anys, vaig estar una setmana. al segon cop, ja amb 17, no vaig sortir d'alla sense radiografia i, efectivament, tenia un os trencat. pel metge jo no feia prou cara de dolor. per trencar-n'hi un a ell!
de mentres.. tot i anar cada any al dentista, cap va ser prou bo per veure que sota el queixal del seny hi tenia una bola de pus del tamany de l'ungla del dit petit, que es va fer pq el queixal no havia acabat de sortir. deu anys tenint de temperatura -des dels 17- 36'8º -síntoma d'infecció-, amb molèsties que em deien que no eren res.. i sembla que això seria el que em causaria lo de l'esquena. tampoc va ser ni un metge ni un dentista qui m'ho va trobar. un cop va ser fora, per primer cop tenia temperatura normal.
també lo de la panxa vaig estar molts anys pq m'ho trobessin -set-.
i metges i metges i cagades i més cagades, i són coses que queden, pq de cos només tenim el que tenim.
ara mateix tinc un problema amb un queixal -de fa uns mesos- i vinga a dir-me que no és res. ja vorem...
amb això de la cama de mon avi estic emprenyat, ara. i descansat, pq amb sort seguirà, i això que al gener passat li havien dit que li quedaven sis mesos de vida! -per donar disgustos els metges en saben un rato-. no sé quant viurà, potser no gaire, pero queda clar que el diagnòstic era errat (res nou).
i més exemples podria posar, però no vull fer l'entrada tant llarga, a part que segurament en dos dies l'esborraré.
en tot cas, qui va al metge per operar-se i estar més guapo, a que li fotin les potes, el tallin i el cusin, és que s'ha begut l'enteniment. i en general no us cregueu mai gaire el que us digui un metge.
bé doncs, aquí està.