dos dinerets

per un comerç d'aprop de casa, uns cartellets per l'aparador.
impresos en paper bo, a color i encolats sobre cartró pluma semblaven professionals.
els vaig fer partint del producte: pels xampús tenia el pot de xampú. pel raspall un raspall. la resta, photoshop.

ja ve el bon temps

Per què és a vegades qui rep el mal que acaba sentint-se culpable?
Una via de resoldre-ho és assumir que no s'ha fet res mal fet i que el culpable és qui ha causat el dany.
Que el món és injust però que cal tenir paciència, ja que també té o tindrà coses bones.
I poc a poc anar refent l'estrip emocional.

Dibuix: llapis color aquarelable magenta. El tema és inventat/propi. Tamany Dina6. Indignació i indefensió davant l'iniquitat

Ser pacient i no ser competitiu, d'ambició continguda i accions meditades evita els sentiments de culpa.
si un actua tant bé com pot donades les circumstàncies. així també s'eviten situacions conflictives.
es passa desapercebut. però la desfeta pot venir després, mirant enrere i veient que
la sang d'orxata ha evitat problemes a curt termini però t'ha fotut a la llarga en un forat gris.
Si un té sang a les venes es pot trobar després enmig de tempestes emocionals davant de les quals no hi ha capacitat de resposta perquè no s'ha viscut prou, perquè la tendència era quedar al marge.

llapis aquarelable alpino aquarelat. tamany dina6.
els sentiments poden ser una energia desbocada que el faci sentir a un com una closca de nou en una tempesta.

21 de març equinocci de primavera. agafeu-vos fort!

oil on canvas

la pintura no és meva. és d'un/a autor/a que firmava com a Ana. sembla que de finals xix o principis del xx.

Example of restoration of an oil on canvas paint. the painting was not mine, eh? the author was a painter of the ending of the XIXth or begining of the XXth century who signed as Ana. I just did the restoration. job here was just some clean, remake the preparation area in the lacked zones and make then a chromatic reintegration. at the end, gloss it for protect it. was a litle hard making the same colors exactly. Pictures below, before and after:

ceramic restoration

restoration of a traditional catalan ceramic tile. XVIIIth century. was in two pieces, so was "glued" and done a chromatic reintegration. also an structural reintegration in the upper corner.
Before and after in the pictures below. maybe theres not so much difference between them.

buit

Calafell a l'estiu. Grafit en llibreta dina6. Migdia. Versió 2.0 (...). El tema pot ser el mateix. No tinc còpia del primer, així que tècnicament no sé si hi ha millora. Però el motiu que em va dur a fer-lo el primer cop (veure alguna cosa en aquell paisatge que trobava digne de ser dibuixat, de dedicar una estona per plasmar-ho) ja no hi era al segon. El tema, el lloc, la tècnica es poden repetir. El moment i el motiu no. I sense això sembla que tingui menys sentit.

"Empty"

Summer at Calafell town. Graphite on a din A6 handbook. Midday. Version 2. Theme can be the same. I havent got a copy of the first one, so i dont know if theres a thecnic improvement. but the reason that led to make it the first time (as example have seen something in that landscape that i thought that deserved to be drawn, to take some time to translate it) was not there the second time. Theme, place, technique can be repeated. The moment and reason dont. and without them seems that theres less meaning.

water words

"Negative thoughts can easily obscure a situation or interpretation of a relation and turn to inestable and dark what in fact would should have been a blue sky"
"words by themselves dont come to say anything if you dont pay attention at the meaning and sense that they have; descriptions and explanations are just literature if you dont put on them the care that they deserve. Is needed to go step by step, slowly, like in the relationships, to try to not sink in a nonsense sea"

Per un instant

Reordenant l'habitació i treient la pols amuntegada surten coses del passat oblidat que es torna una mica més present en retrobar-les. Deu anys pel cap baix feia del darrer cop que aquella habitació era viva. Després la vaig deixar, però les coses hi van quedar.
De fet definitivament no la vaig deixar fins el 2003, perquè a la mort de mon pare encara hi era, allà. Però moltes coses ja aleshores eren enmagatzemades. Seria definitiu.
2003: també l'any que em van diagnosticar, tot i patir des del '97.
La malaltia primer no s'accepta, perquè el record de la salut és tant viu que la malaltia es veu com un error persistent. Només, a poc a poc, amb la imperceptible implacabilitat del vent erosionant la muntanya, la malaltia va prenent possessió. I un s'hi adapta. Els desitjos, els somnis, les possibilitats.. tot s'adapta. Inclús el cap funciona diferent, sempre amb una part "distreta" pel dolor continu, present tots els minuts de totes les hores de tots els dies de tots els mesos de tots els anys, sense fer mai vacances. Es viu amb això, però el cap ja no és el que era.
Veure de cop papers vells, fotos velles, còmics vells, antics interessos, antics somnis, antigues passions, el passat fugaçment es torna present, el cap per uns instants recupera part de les funcions que li eren pròpies, i per uns instants torno a tenir allò que trobava normal i que tant poc vaig aprofitar. i és que si ara m'ho miressin no crec que ni de lluny arrivés a 153.
Suposo que encara queden restes. el temps les acabarà d'esborrar.
Es pot morir sense morir. Només cal deixar de ser qui s'és. La malaltia crònica, el temps, la frustració i l'adaptar-se per seguir endavant, l'erosió imperceptible fent desert el jardí.