Entrada destacada

A mode de resum : 29 oct 2017 + actualització 14 des. 2017

A mode de resum: Europa demana dues coses: Rule of law (imperi de la llei o actuar dins de la legalitat); "la força dels argument...

dilluns, de desembre 11, 2017

Algunes obvietats

Els partidaris de romandre a Espanya tenen un discurs normalment heretat del que es deia i es diu en mitjans espanyols sobre Catalunya i Espanya. És un discurs ple de mentides i mitges veritats trufades d'ignorància que portals com Dolça Catalunya i organitzacions com Som a Temps o Societat Civil Catalana miren de vestir amb mentides i tergiversacions. Si bé individualment són fàcilment rebatibles, totes juntes formen un gruix difícil de gestionar. Demana temps, formació i criteris ètics i morals que sovint no tenen els seguidors d'aquests discursos. El fet de comptar amb un discurs aparentment sòlid on refugiar-se és coartada suficient per mantenir-se còmodament a la zona de confort on es troben. Treure algú de la seva comoditat és tremendament complicat. Però si hi ha una roca mare comú ètica i moral al fons, es pot fer servir com a punt de suport des d'on empènyer, dialècticament. El moviment mai serà gaire gran. Un del PP, C's i PSc fervorosament espanyols mai es tornaran indepes, però potser podrien entendre postures de caire més ambigu i equidistant. Algú ja equidistant sí que es podria mirar de moure'l cap a posicions indepes, però que siguin més a prop no implica que sigui més fàcil. El discurs a més és lleugerament diferent, tot i compartir trets en comú amb el primer.

Entrem en qüestió: davant del plantejament sobre el dret, la voluntat, la necessitat o la viabilitat d'una Catalunya independent, segons el context de la conversa, els arguments en contra normalment són:

Sobre el dret. Diuen que Catalunya no hi té dret perquè..:

1- Catalunya no és una nació: només existeix la nacionalitat espanyola i per tant els catalans no tenen dret a la independència.
2- (variant) Espanya com a nació té segles d'història (aka: què dice en tu DNI? )
3- Catalunya mai ha estat independent i per tant no té el dret a la lliure determinació, que només tenen les colònies.
4- (variant) Catalunya pertanyia al Regne d'Aragó.
5- La independència és inconstitucional. 5a) El procés és il·legal: 5b) la consulta de l'1 d'oct. era il·legal; la declaració d'independència era ilegítima i il·legal; 5c) el 155 restaura la legalitat. 5d) Internacionalment va contra el principi d'integritat territorial dels estats.
6- els catalans no tenen dret a ser sobirans i la decisió sobre si se separen o no pertany al conjunt dels espanyols.
7- la via legal de fer la independència és reformant la constitució.

Sobre la voluntat:

8- la majoria (silenciosa) catalana vol seguir pertanyent a Espanya.
9- a les manifestacions en favor d'Espanya hi va tanta o més gent que a les manifestacions indepes.
10- a les eleccions del 27-S l'independentisme va perdre.
11- la independència és cosa només de les èlits oligàrquiques catalanes, que han adoctrinat la població.
12- Tot el procés és per tapar la corrupció (3%) i seguir robant. Aquí entren Pujol, Mas i CiU.
13- tots els polítics són lladres i xoriços; no són de fiar i cal estar units.
14- Tot el procés és culpa de Mas (el desafío de Mas) i a confabuladors inernacionals d'origen obscur (Veneçuela, Israel, George Soros, etc)
15- els independentistes són classistes rics i insolidaris.

Sobre la necessitat:

16- Els catalans són els mimats d'Espanya que tenen coses que la resta no tenen.
17- Els catalans no són perseguits però són uns victimistes.
17b-España es el país más descentralizado del mundo. Cataluña es la región con más autogobierno
18- No és cert que es discrimini als catalans.
19- (variant) no és cert que el català hagi estat perseguit ni prohibit, tampoc durant el franquisme.
20- Els catalans volen la independència per insolidaritat amb la resta dels espanyols. És a dir, egoïsme.
21- (variant) Són els rics i no volen ajudar els pobres.
22- Els catalans a més són rics perquè sempre han estat beneficiats per España a l'hora de crear indústries i establir aranzels proteccionistes que perjudicaven la reta d'espanyols.
23- (variant) la indústria catalana és tota gràcies al suport de l'estat espanyol, que va industrialitzar Catalunya enlloc d'industrialitzar altres regions.
24- (variant) la riquesa catalana l'han construït els treballadors espanyols que hi van emigrar.
25- El dèficit fiscal català és fals (1) i a més (si existeix) és per compensar el dèficit comercial que té Espanya amb Catalunya (fruit del proteccionisme amb què Espanya ha mimat sempre Catalunya). Aquí el normal seria que citessin el debat Borrell - Junqueres a 8tv.


Sobre la viabilitat:

26- Catalunya està arruïnada
27- (variant) Catalunya està arruïnada per culpa de la mala gestió nacionalista i per gastar els diners en "ambaixades" , mitjans públics i finançar el barça. "El Presidente de la Generalitat cobra más que el Presidente del Gobierno de España"
28- Catalunya no podria pagar les pensions dels seus treballadors
29- Catalunya és un niu de corrupció (3%)
30- Catalunya seria pobre si no fos per Espanya.

Altres variants van sobre el tema nacionalista específicament:
31- l'independentisme ve de l'adoctrinament a les escoles i els mitjans de comunicació catalans.
32- el nacionalisme català és excloent, nazi, feixista i imperialista (pancatalanisme)
33- als nens a l'escola sel's maltracta ensenyant-los només en català, enlloc d'aprendre la llengua espanyola.
34- es persegueix a la gent per parlar castellà. Es posen multes per rotular en espanyol a Catalunya.

35- Hi ha més arguments i variants més específiques o sobre qüestions d'actualitat de durada efímera: Companys era un assassí que va firmar centenars de sentències de mort (fals: http://miquelstrubell.blogspot.com/2016/11/companys-assassi.html ;  https://twitter.com/josepvivesg/status/919609373814607873?lang=ca); Catalunya expolia els papers de Salamanca (); Catalunya expolia l'art aragonés (Sixena https://t.co/CMuS18wI8S .així tenien el monestir fins fa poc:
.);
el valencià no és català; la bandera catalana ve de la bandera aragonesa...


Tots aquests arguments, tots, es poden rebatre. Són molts. I rebatre'ls tots demana temps i paciència.
Però per fer-ho cal, com deia, un substrat de roca comú on poder falcar-se i des d'on empènyer: cal compartir amb l'interlocutor el principi de respecte pels drets humans, pels principis democràtics i per la legitimitat històrica. Si es comparteix això, es pot empènyer. Si no és perdre el temps.


A partir d'aquí cal entendre alguns conceptes bàsics. Per començar amb qui parlem i de què parlem: on som i què és Espanya.

Espanya es defineix com un Estat en la forma de Regne amb estructures democràtiques (Parlament, constitució, etc). "el Reino de España".

No existeix cap Reino de España històricament. Mai va existir. Hispania va passar de ser un territori de l'Imperi romà a allotjar els regnes de sueus, vàndals, alans i visigots. Amb tribus basques pel nord i territoris depenents de bizanci al sud.
Van existir posteriorment varis estats i regnes, però mai un regne que es digués España. Es parla de Monarquia hispànica, que és un mandatari (1 = monos; archa = poder) compartit per varis estats. Un cap d'estat pluriempleat no és un regne ni una nació.
Castella viu aïllada. És en una península que a tots els efectes actua com a ínsula (illa) per ells. Es forma en l'esperit de la Reconquista: lluita de caràcter religiós amb neteja ètnica (expulsions de jueus i moriscs) i edictes de puresa de sang. És imperialista. Conquereix i s'annexiona els regnes de Navarra i Granada, entre d'altres.
La Corona de Castella pren el nom de Reino d'España, però actua igual: imperialista, conquerix i s'annexiona. Veu la unitat com una qüestió religiosa (de santa cruzada) que està per damunt de qualsevol criteri ideològic (antes roja que rota) , ètic (la unitat està per sobre dels principis democràtics o les lleis, d'aquí en bona part les dictadures del XX) o econòmic (antes pobre que rota).
Amb les qüestions religioses i els dogmes de fe no es pot discutir.
Per això se salten les lleis (aplicació il·legal del 155 o no respecte de l'Estatut d'Autonomia , la pròpia constitució, la separació de poders o la llei internacional) i les normes (enviar a l'Audiència Nacional casos que no els pertoquen) o actuen de forma inquisitorial (renuncia a la teva creença i el càstig serà més benèvol) com estan fent amb els presos del 155. És una qüestió religiosa i sobre religió no hi ha diàlegs que valguin perquè no es discuteix. Només es persegueix als heretges.

Si l'interlocutor té uns certs principis democràtics i no veu la Unitat com una cosa Sagrada, s'hi pot començar a parlar.


Sobre el dret;


1: "Catalunya no és una nació" : de la mateixa manera que existeix la nacionalitat espanyola, la pròpia constitució reconeix que existeix la nacionalitat "històrica" catalana. El propi Estatut d'Autonomia vigent reconeix Catalunya com a nació. I ningú a l'esfera internacional dubta que els catalans siguem una nació. Com es vehiculi això legalment i què comporti és el que es debat. Però igual que ja no es considera el català com un dialecte sinó com un idioma, els catalans conformem una nacionalitat dins d'Espanya, una "nació cultural"; és la cultura el que defineix qualsevol nació, tingui plasmació administrativa (estat) o no. Sobretot perquè complim tots els criteris considerats necessaris per parlar de nació. Aquí cal no confondre nació (la gent) amb país (el territori on està la nació) ni amb estat (la forma administrativa com s'organitza una població, que pot tenir a veure o no amb si hi ha una part d'una nació, una nació sencera o més d'una nació).

2: España / Espanya / Spain es la forma que tenim en llengües modernes de dir el que en llatí es deia Hispania.
Hispania és el nom que rebia la península en època romana: ÉS UN NOM GEOGRÀFIC. La península era dividida en vàries províncies (Citerior i Ulterior primer; després Bètica, Tarraconense, Lusitània.. ), i el territori peninsular que ho englobava tot es deia Hispania. Ser espanyol no és sinònim de ser castellà, és sinónim de ser peninsular:
Portugal és hispànic i la llengua portuguesa és una llengua hispànica, hispano-romànica.
Els portguesos són tant espanyols com els catalans.
Però ni portuguesos ni catalans som castellans.
Comparem: Britannia és un nom geogràfic d'època romana. Els irlandesos o els escocesos són britànics, però no són anglesos. No existeix una llengua britànica. No existeix una nació britànica. No existeix un regne britànic.
De la mateixa manera no existeix una llengua espanyola (sabem que hi ha vàries llengües espanyoles), no existeix una nació espanyola (els andorrans, els portuguesos o els gibraltarenys en són el viu exemple) i no existeix, històricament, un "Reino de España". Sempre van ser varis regnes i sempre els reis de la monarquia hispànica es van anomenar Reis de les Espanyes (en plural).
http://www.publico.es/espana/no-reyes-catolicos-no-fundaron-espana.html?force=1

Mai va existir cap Reino de España. És una falsedat històrica. El que sí que existia era la Corona de Castilla que es va transmutar en Reino de España i es va annexionar il·legalment, per la força de les armes i por "derecho de conquista" els estats de la Corona d'Aragó, sent allò el naixement del "reino de España".

El Reino de España és per tant de fet la Corona de Castilla que ha agafat el nom de Reino de España. Només cal veure l'escut de la bandera d'Espanya durant el s. XIX per adonar-se'n, https://www.todoababor.es/vida_barcos/img/banderas/guerra.jpg , passant pels Decrets de Nova Planta on es diu que es redueix tot a "las leyes de Castilla".
I els catalans no som castellans.

3 a- (sobre dret d'autodeterminació i colònies) Desde España se dice que eso solo se refiere a los casos coloniales, pero es mentira. TODOS los pueblos tienen derecho a la Libre determinación.
¿Quién lo dice?
Lo dice el Pacto Internacional por los Derechos Civiles y Políticos firmado por la ONU en 1966:
 “Artículo 1: Todos los pueblos tienen el derecho de autodeterminación. [...]”

 Y aquí vale la pena recordar qué dijo el tribunal de justicia de la Haya en referencia a Kosovo:
"El Tribunal Internacional de Justicia en su sentencia del 22 de Julio de 2010: Declaramos que no existe en derecho internacional ninguna norma que prohiba las declaraciones unilaterales de independencia.pg. 39, literalmente:
 "For the reasons already given, the Court considers that general international law contains no applicable prohibition of declarations of independence. " http://www.icj-cij.org/files/case-related/141/141-20100722-ADV-01-00-EN.pdf
actualització: com que el link no funciona, aquí resum del text, en castellà (a partir de la pg. 150) https://www.icj-cij.org/public/files/summaries/summaries-2008-2012-es.pdf

3b. (Sobre si Catalunya ha estat mai independent)
Catalunya va ser sobirana des de la seva independència de l'Imperi Carolingi fins als Decrets de Nova Planta de 1715.
La forma de Principat és una forma d'estat amb el mateix nivell que el de Regne. Exemples actuals són el co-principat d'Andorra o el principat de Mònaco.
Com a Principat, com a Estat, no es pot dir que no fos independent ja que no depenia de cap altre territorio per a gestió dels seus assumptes. Ni pertanyia ni depenia del Regne de València, ni del Regne de Nàpols ni del Regne d'Aragó. La Corona d'Aragó (no confondre amb el Regne d'Aragó) eren varis estats que compartien només el cap d'Estat. Tenien Corts pròpies independents, exèrcits propis, control propi de fronteres i total autonomia interna i  legislació pròpia (les constitucions).
Sí que compartien unes Corts Generals en comú, que es reunien en territori neutral, per discutir temes que els afectaven a tots. Però només cal llegir les constitucions valencianes o les catalanes per veure com es tracten d'estrangers els uns als altres per a alguns temes. És semblant a la relació existent que té Espanya amb Suècia actualment. I no es pot dir que un depengui de l'altre o que cap dels dos no sigui independent.
I si un territori no depèn de cap altre territori és que és independent. De fet més del que ho és ara Espanya respecte la Unió Europea (on no controla la legislació, no controla la moneda, no controla l'exèrcit i no controla les fronteres, que són de la Unió -tractat de Maastritch-).
A més va ser República independent durant el s. XVII (1641-1659)
És per aquest motiu que es va poder treure el feudalisme a partir de la Sentència Arbitral de Guadalupe de 1486 a Catalunya (dret de redempció sobre els mals usos després de la 2a guerra civil catalana) sense que això afectes als altres regnes de la Corona.

 veure 3

5 i 6 - la constitucionalitat i la legalitat:

La constitución española no es la ley suprema. Hay leyes que están por encima de la constitución, como los tratados internacionales a los que españa se tuvo que adherir para poder formar parte como democracia de la comunidad internacional durante la transición. por eso el artículo 1 dice:

"España se constituye en un Estado social y democrático de Derecho, que propugna como valores superiores de su ordenamiento jurídico la libertad, la justicia, la igualdad y el pluralismo político."

Esto está por encima de la "indisoluble unidad", que queda sujeta al respeto a la democracia y el pluralismo político. Implica que si existe una contradicción entre la ley y los principios democrácticos, es la ley la que tiene que cambiar. Jerárquicamente los principios democráticos están encima. El respeto al pluralismo político significa que hay que respetar que haya partidos independentistas aunque no te guste.
Ser independentista no es ilegal. Significa que si estos partidos ganan una elecciones, por democracia y respeto al pluralismo tienes que encontrar los medios para poder vehicular esa demanda expresada de forma legítima en las urnas. Y si las leyes o la propia constitución lo impiden, cambiar las leyes o si hace falta la propia constitución.

5 a1 (El procés és il·legal:)

Les lleis del procés s'han aprovat per mitjans legals. Els propis fets dels dies 6 i 7 de setembre (on es deia que el Parlament amb el procediment d'urgència havia violat la llei) han estat reconeguts com a legals ( https://www.aldia.cat/espanya/noticia-tc-diu-si-constitucional-reforma-expres-reglament-parlament-perque-no-exclou-les-esmenes-20171129164019.html ). Per la part catalana, la legalitat s'ha respectat en tot moment. Només s'ha caigut en la desobediència al Tribunal Constitucional i per obeir i vehicular un mandat democràtic.
Cal recordar aquí que l'Estat, només en referència a Catalunya, porta moltíssimes desobediències al Tribunal Constitucional, desobeint per exemple el respecte a competències pròpies de Catalunya establertes per l'Estatut d'Autonomia (https://www.ara.cat/politica/LEstat-ha-desobeit-cops-TC_0_1733226664.html )
A més, davant d'una demanda de la població (com era fer un referèndum) l'estat tenia l'obligació de faciltar-ho. I si ho considerava il·legal, canviar les lleis per fer-lo legal. Que per això estan:

España, con el procés, ha cambiado leyes. Pero en vez de cambiarlas para favorecer la democracia y vehicular una demanda de la población las ha hecho para dificultarla y entorpecerla, como el cambio de los poderes del Tribunal Constitucional sobre el que la propia comisión de Venecia ya alertó que iba contra los principios democráticos.
 ¿Y eso por qué? volvemos a los tratados internacionales:
 para empezar la Carta Fundacional de las Naciones Unidas, artículo 2, que España tuvo que firmar: "artículo 2. Desenvolupar entre las naciones relaciones amistosas basadas en el respeto al principio de la igualdad de derechos de los pueblos y de su derecho a la libre determinación"

El procediment per aprovar les lleis de desconexió i la llei de referèndum els dies 6 i 7 de setembre de 2017 era Constitucional: http://cadenaser.com/ser/2017/11/29/tribunales/1511970092_934601.html

( Todo empezó con el patriotismo constitucional d Aznar y su recentralización y la necesidad en Cataluña de dotarse de un nuevo estatut. Y sobretodo aquí: https://elpais.com/diario/2007/02/10/espana/1171062012_850215.html Y por cierto, el procedimiento d aprobación de las leyes el 6/7 era legal: http://cadenaser.com/ser/2017/11/29/tribunales/1511970092_934601.html )

5 a2 A més, l'aplicació del 155 que s'ha fet és il·legal. http://www.deia.com/2017/10/23/opinion/rajoy-en-rebelion Sent Rajoy qui hauria de ser acusat de rebel·lió, i no els presos J. Cuixart, J. Sanchez, Junqueres, etc. ( http://www.elnacional.cat/es/opinion/joan-queralt-rebelion-bruselas_208290_102.html  ;  http://www.elnacional.cat/es/opinion/joan-queralt-ni-rebelion-ni-prision-solo-libertad_209088_102.html )

5 a2 i 5 b L'article 155 apareix a la constitució espanyola, però només com a marc de referència. No s'havia desenvolupat a nivell legislatiu. Això ha dut el gobierno a inventar-se'n l'aplicació. En fer-ho ha contravingut la constitució espanyola (articles 10 i 96) i la legislació internacional (Pacte de Drets Civils i Polítics, articles 1, 9, 25, 27 ).
No ho dic jo; ho diu un expert de l'onu de l'Oficina de l'Alt Comissionat de les Nacions Unides sobre els Drets Humans ( https://goo.gl/i5Ni5A )
i el jutge Elpidio José Silva ( https://goo.gl/xbr8Aa ).
El Pacte de Drets Civils i Polítics aquí ( https://goo.gl/RKLNfZ ) i la Constitució Espanyola aquí ( https://goo.gl/VQUbo8 ).
En denuncia també la inconstitucionalitat el col·lectiu Praga de juristes ( http://collectiupraga.cat/wp-content/uploads/2017/10/Comunicat-155-DEF.pdf )
De fet és el propi Rajoy qui ha comès delicte de rebel·lió, llei en mà: http://www.deia.com/2017/10/23/opinion/rajoy-en-rebelion

L'informe de l'analista de l'ONU també ens recorda que: 
el precepte de la integritat territorial esgrimit per España només s'aplica per la relació entre estats, "no en relació a la voluntat d'una població a expressar el seu futur". 

La llei internacional sobre el dret d'autodeterminació dels pobles va més enllà dels processos de descolonització. 

Negar el dret d'autodeterminació va contra el pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, article 1. 
Les declaracions d'independència no són il·legals segons la legislació internacional ( aquest punt 4art i el punt 1er i 2n van aparèixer a la Sentència del Tribunal Internacional de Justícia a l'Haia el 22 de juliol de 2010. El punt 4art es troba explicitat a la pàgina 39 https://goo.gl/tV1VSy ).

No es poden aplicar els càrrecs de sedició als Jordis ni de rebel·lió al President (ref video del jutge E. Silva http://www.ccma.cat/video/embed/5698136/). Això fa que les condemnes puguin ser revertides a Estrasburg.

El propi principi de legalitat (el famós rule of law invocat per la UE) es va trencar pel propi Tribunal Constitucional en la seva sentència de 2010, qualificat pel catedràtic en dret constitucional Javier Pérez Royo quan es coïa la sentència el 2007 com a "cop d'estat" ( https://goo.gl/5YjXwH ). De fet, l'estatut actual no l'hem pas votat tal com el tenim. Aquest simple detall ja el fa il·legítim , però a més il·legal perquè contravé els preceptes de reforma estatutària.

Aquí una mica més sobre el tema del 155, la constitució i el dret internacional: https://pequod-tng.blogspot.com.es/2017/10/oficina-de-lalt-comissionat-de-les.html

Cal recordar que l'Estat no només va actuar il·legalment en fer ús del 155, també abans de l'1 d'octubre es va fer un tip d'accions il·legals i propis d'un estat d'excepció https://www.opendemocracy.net/can-europe-make-it/barbara-spinelli-et-al/upholding-rule-of-law-in-european-union

5b Dice más cosas. Uno de los argumentos que a menudo esgrime el pp es que en los tratados internacionales se garantiza el respeto a la integridad territorial de los estados, dando a entender que las independencias son imposibles por violar esa integridad territorial. "Thus, the scope of the principle of territorial integrity is confined to the sphere of relations between States."
Es decir, cuando se dice que se debe respetar la integridad territorial de los estados, esto solo se refiere a las relaciones entre estados. No a que de un estado pueda o no independizarse una parte.

Pel que fa als altres punts del tema de legalitat, veure 3a, 7a i 7b

7a) Hi ha formes de fer un referèndum sense haver de reformar la Constitució. Si no es fa és perquè no es vol, no perquè sigui il·legal. Cal recordar que un referèndum no té més finalitat que preguntar a la gent quina és la seva opinió. Les conseqüències de la resposta que la població doni es plantejaran a posteriori, i es veurà després com es pot fer viable el que s'hagi respost. Però preguntar en sí mateix és només preguntar. I per fer-ho només cal voler-ho fer pels mecanismes legals existents que hi ha per fer referèndums.
El Parlament de Catalunya va enviar una delegació al Congrés dels Diputats sol·licitant la transferència temporal de la facultat per convocar referèndums que té l'Estat Central per qüestions que queden fora del marc estatutari. El Congrés dels Diputats ho va rebujtar. Si ho hagués acceptat ja no seria una qüestió de legalitat, per tant és només una qüestió de que no volen, no de que no es pugui. No ens volen deixar opinar.

7b (veure també 5 i )
A més , com a minoria nacional territorialitzada, mai serem majoria qualificada al Congrés i al Senat per decidir com volem la Constitució. Democràcia no és tres llops i un corder votant què soparan. Això és dictadura de la majoria. Per parlar de democràcia cal que les minories (el corder, els catalans) tinguin drets. I precisament el que no tenim els catalans són aquests drets que ens permetrien considerar el Reino de España democràtic. No tenim ni tansols el dret de reunió i d'expressió, que són els drets que s'excerceixen en un referèndum (reunió en forma de col·legis; expressió en forma de vot). Si no tenim reconeguts drets tant elementals, ni possibilitat que ho siguin en un futur, cal renunciar a cap canvi constitucional que mai ens afavorirà i fer valdre els nostres drets inalienables com a nacionalitat, minoria nacional territorialitzada i poble que les Nacions Unides i el dret internacional sí ens reconeix.

Sobre la voluntat:


Si l'interlocutor esgrimeix aquest argument és que creu que l'opinió de la majoria de la societat catalana cal que sigui escoltada. Per tant cal recordar-li que del que es tracta de saber quina és l'opinió d'aquesta majoria.

8 ) el concepte majoria silenciosa és un invent del franquisme. Als referèndums i a les manifestacions s'hi compta qui hi va, no qui no hi va. Qui no s'expressa no s'expressa per cap opció. Que al dia de la Constitució de 2017 només anessin poc més de 10mil persones a manifestar-se en favor de la Constitució a la Via Laietana implica que tota la resta de la població sigui anticonstitucional, doncs?

9) la premsa espanyola ha inflat repetidament les dades de participació de les manifestacions a favor de la unitat d'Espanya i sempre ha ningunejat les manifestacions a favor de la independència.
https://twitter.com/ModernetdeMerda/status/929609577557102592 Exemples:
la manifestació de juliol 2010, la primera macromanifestació indepe, que va omplir el Passeig de Gràcia i carrers adjacents, no va aparèixer aquella nit a les notícies de tele 5. A les notícies de tve1 va ser notícia de relleno. Al dia següent, el diari ABC deia que només hi havien anat 60mil persones, publicant fotografies fetes quan ja havien passat dues hores desde la convocatòria i la gent havia tornat cap a casa.
A la Via Catalana (400 km de gent donant-se la mà), el Ministro Fernández Díaz va dir que només hi havien anat 400mil persones (una per metre i perquè no van poder trobar ni un forat a la cadena humana, el que feia evident que com a mínim hi havia hagut una persona per metre) quan a totes les poblacions per on va passar la cadena es doblava, triplicava, quadriplicava i fins quintuplicava (com en alguns punts de Barcelona).
Quan a les manis indepes s'omple tot el Passeig de Gràcia (i més) es parla de 200mil persones, però quan, amb molta menys densitat, per fi, i amb ajut de manifestants de la resta d'Espanya, van omplir part del P. de Gràcia, van parlar d'un milió (amb menys espai ocupat i menys densitat).

Manipulació informativa i independència: http://diario16.com/manipulacion-informativa-la-independencia-cataluna/

Informe de la pluralitat dels mitjans : https://www.media.cat/2014/11/06/informe-l%E2%80%99espiral-del-silenci-a-analisi/

pluralisme dels mitjans espanyols d'aquest anàlisi:



10) a les eleccions del 27 S els mitjans espanyols van dir i repetir que el 48% havia votat a favor de la indep. i el 52% en contra. FALS. hi havia tres opcions sobre la independència:

Vots pel Sí : Junts Pel Sí (ERC i PdCat) (39,57%) +, CUP (8,21%): = 48%
Vots pel NO: PP: 8,5%, + C's: 17,9%, + Psc: 12,7% = 39%.
No definits: Catalunya Sí Que Es Pot (CSQEP) = 8,93%.

Sí = 48% vs No = 39%
Sumant tot el vot a CSQEP al No surt 48% vs 48%
Perquè la resta són vots en blanc, vots nuls i vots a partits extraparlamentaris, alguns d'ells indepes, com el PACMA, que sí es planteja la independència, i "neutrals" com UDC (2,5%), nacionalistes més regionalistes que es volien mantenir equidistants.
Dades finals: https://www.vilaweb.cat/noticies/nomes-80-000-vots-van-separar-lindependentisme-de-la-majoria-absoluta-el-27-s-resultat-final-eleccions-catalanes/

A favor del referèndum: JxSí 39,57%+CUP 8,21%+Psc 12,7%+CSQEP 8,93%+UDC 2,5% = 71,9%
Contra referèndum: PP 8,5% + C's 17,9% = 26,4%
A favor indy: JxSí 39,57+8,21%+=48%
Neutrals: CSQEP 8,93+UDC 2,5%= 11,43%
Contra indy: PP 8,5%+C's 17,9%=39%

Va votar més gent a favor de la independència l'1 d'oct. que no vots que van tenir els que van guanyar les eleccions per majoria absoluta al Parlament el 27S, confirmant que hi ha votants indepes per llistes no parlamentàries i per llistes contràries a la independència.

11) Sobre l'adoctrinament:
La població més gran de 40 anys va ser educada durant el franquisme. Per tant si l'escola adoctrinava, ho feia en sentit contrari a la independència, no a favor.
Els més joves de 40 anys van assistir com a alumnes a escoles on el professorat de forma majoritària no era independentista, perquè la societat no ho era, de forma que difícilment es podria haver adoctrinat en favor d'una causa en què la majoria de la gent no hi creia.
Existeix a més el fet que en una societat plural el professorat és plural. Si hi hagués hagut adoctrinament a favor de la independència als anys 80's, 90's i 00's, els professors no indepes ho haurien denunciat a Inspecció Educativa.
L'auge de l'independentisme ha estat a partir de 2010 i no es pot explicar per causa de l'adoctrinament a l'educació https://www.fdbetancor.com/2017/09/29/let-catalonia-vote/. Adoctrinament que per altra banda hauria trascendit, d'existir, i no ha estat així. Les denúncies reiterades sobre l'assumpte dels darrers mesos han estat sempre fake news (com en Rivera duent al parlament una guia del Super 3 dient que era un llibre de text escolar, i no només no era escolar, és que a sobre només parlava de l'espai comunicatiu en llengua catalana dins del marc de les Comunitats Autònomes).

Relacionat: manipulació informativa (en ref. a l'adoctrinament a l'ensenyament) http://diario16.com/manipulacion-informativa-la-independencia-cataluna/

Sobre la pluralitat dels mijants catalans: https://www.media.cat/2014/11/06/informe-l%E2%80%99espiral-del-silenci-a-analisi/

més de manipulació informativa i mentides de la tele: https://twitter.com/Candeliano/status/940197228752392193


12 Sobre el 3% i la corrupció:

12 a  La possible corrupció que es donés en els governs de Ciu i Pujol es va donar en el marc polític i judicial espanyol i per part de polítics no independentistes. Si la justícia espanyola va ser incapaç de combatre la corrupció espanyola en l'àmbit espanyol i per parts de polítics aleshores a favor de la unitat d'Espanya, no es pot acusar a l'independentisme de ser-ne culpable sinó al sistema espanyol. Casos de corrupció a Espanya: https://es.wikipedia.org/wiki/Anexo:Casos_judiciales_relacionados_con_corrupci%C3%B3n_pol%C3%ADtica_en_Espa%C3%B1a

12 b No hi ha cap causa oberta contra en Mas per corrupció política ni enriquiment il·lícit de cap tipus. Ni causa ni prova.
En Jordi Pujol es va retirar fa més de 10 anys de la política. I no hi ha cap prova de corrupció política en el que s'ha sabut fins ara sobre els seus 23 anys de mandat: la única prova que es té contra Jordi Pujol és la seva pròpia confessió dient que tenia diners d'una deixa del seu pare Florenci, que creia que podria necessitar diners a l'estranger per si havia d'anar a l'exili. Si es creu en Pujol en la seva confessió també se l'ha de creure en el contingut de la confessió. I pel contingut no es tracta de corrupció política: els gestors d'aquest patrimoni (la seva esposa, el seu fill Jordi P. Ferrussola...) no eren polítics. No es tracta de diner públic desviat.
I amb els anys que fa que dura el tema (des de 2003, fa ja 14 anys!!) i encara no tenen res per encausar en Jordi Pujol.
A més, vist el que ha passat amb en Puigdemont, s'ha vist que l'avi Florenci tenia raó.

13 Hi ha milers de milions d'euros desviats per corrupció per partits polítics espanyols. Hi ha comunitats autònomes on tots els nivells de l'administració han estat víctima de la corrupció, com en el cas de València o Madrid (ajuntaments, govern autonòmic, diputacions, etc).
En el cas català no hi ha cap cas de corrupció vinculat a ERC, cap cas vinculat a les CUP, i els casos que esquitxaven CiU ho feien majoritàriament per la banda de UDC (cas treball..).
Cal recordar que del famós 3% no hi ha per ara proves tot i els reiterats escorcolls. Si la causa es perpetua és per mantenir l'ombra de sospita.
En el cas de Prenafeta i Macià Alavedra feien d'intermediaris privats, eren polítics del PSC els implicats (cas Mercuri), ja no ocupaven càrrecs polítics, i va patir la "pena de telediario" com mai ho ha patit cap polític acusat i condemnat per corrupció del PP o del PSOE.

Del cas Palau cal recordar que el principal encausat (Millet) era l'home de la FAES (PP) a Catalunya, no pas de CiU.

14  En Mas va marxar i el procés va seguir. Ell s'hi va sumar, però no ho va començar ni ho va poder continuar. No era per tant cosa d'en Mas. Ni tampoc era per ocultar el 3%: si hi hagués alguna prova del famós 3% ja hauria aparegut per poder atacar el procés.

El tema de les conspiracions internacionals va per tota una altra banda: ha estat C's qui s'hauria finançat de forma fosca gràcies a la UE https://elrobotpescador.com/2017/12/07/escandalo-mayusculo-la-relacion-entre-juncker-la-financiacion-de-ciudadanos-el-fascismo-en-espana-y-la-crisis-catalana/, i hauria estat creat pels serveis d'intel·ligència alemanys https://elrobotpescador.com/2017/12/11/exembajador-britanico-revela-que-ciudadanos-fue-creado-por-los-servicios-secretos-alemanes/

15 a De fet els més rics estan a favor de mantenir-se a Espanya. És lògic, fins ara els ha anat bé i la legislació els afavoreix per evadir impostos (Sicavs, indults fiscals com el de Montoro, etc)
De fet és al contrari: són les classes mitges i populars les que estan més a favor de la independència, i sobretot es vincula amb els estudis: com més alt és el nivell acadèmic (que no nivell econòmic) més s'està a favor de la independència: https://filsdesofia.wordpress.com/2014/05/04/el-que-tots-sospitavem-quins-partits-tenen-mes-votants-amb-estudis/
relacionat: http://www.ceo.gencat.cat/ceop/AppJava/pages/estudis/categories/fitxaEstudi.html?colId=3;6408&lastTitle=Bar%F2metre+d%27Opini%F3+Pol%EDtica%3BBar%F2metre+d%27Opini%F3+Pol%EDtica.+3a+onada+2017

15 b  Els catalans no són insolidaris. Amb quines dades es pot afirmar això? ( Veure 20, 21, 25 )

Sobre la necessitat:

20 "independència per insolidaritat i egoïsme"
El fet que es digui és perquè reclamen tenir un menor dèficit fiscal, que a España es diu que consisteix en una forma de solidaritat interterritorial. (veure 21 , 25 )
Egoïsme és reprimir, coartar i cohibir a d'altres els seus drets i llibertats per seguir vivint d'ells. On es veu la solidaritat espanyola en vers els catalans? En què? En l' "a por ellos" ? en els boicots? En les firmes contra els catalans? en el silenci eixordidor quan ens maltracten?

21 "els catalans són rics que no volen ajudar els pobres"
Dir que el dèficit fiscal és una solidaritat on els "territoris rics" aporten per ajudar als "territoris pobres"  oblida que són les persones les qui paguen els impostos, no els territoris. I que són les classes mitges i els treballadors qui paga els impostos, no els rics que més tenen gràcies al mal funcionament de l'Estat (sicavs, paradisos fiscals, amnisties, etc). Els rics són de fet cada cop més rics ara mateix que abans de la crisi. Per tant, la solidaritat la paguen els treballadors catalans, que no són rics, havent de suportar a més pitjors serveis, menys inversió per càpita, peatges, etc..

A qui han de reclamar primer els habitants de les regions pobres és als seus propis rics, als seus latifundis i grans empresaris, i dir-los que contribueixin amb la seva pròpia gent, enlloc de llençar-se contra els catalans.
Catalunya sempre ha sigut solidària, però l'únic que s'ha guanyat a canvi és odi. I n'estem tips.

Principi d'ordinalitat és que qui més paga no acabi rebent menys per habitant que qui menys pega. Si no reben tots per habitant el mateix (i no passa), és encara pitjor que els habitants de Catalunya acabin per sota de la mitjana espanyola en recursos de l'estat destinats al finançament autonòmic per a la despesa de les competències transferides, per molt que aportin. I això passa:
http://euroregioeuram.eu/xarxa/el-canvi-en-el-model-de-financament-amb-independencia-del-proces-sobiranista-catala/
Així que els catalans, tot i ser els primers en aportació neta i els tercers en aportació per habitant, acaben per sota de la mitjana en recursos rebuts per al finançament amb què treballa la Generalitat.

25 El dèficit fiscal català està, segons dades recents, en 16500 milions d'euros, entre el 8% i el 10% del pib català. Puntualment es podria aguantar, però de forma sistemàtica és insostenible. Amb això hi ha el triple de funcionaris per càpita a Extremadura que a Catalunya.

Les comunitats autònomes amb dèficit fiscal són Balears (13%), Catalunya (10%) i València (7%). Es diu que Madrid també, però les dades de Madrid són falses per tres efectes: efecte seu (les empreses hi paguen els seus impostos pels beneficis a tot l'estat, al tenir-hi la seu), efecte capital (el que es gasta a Madrid computa com a gastat arreu de l'estat, perquè en ser la capital beneficia a tothom), efecte sol (les inversions a Madrid desertitzen la resta de territoris, doncs Madrid atrau inversions que podrien estar en altres bandes, drenant la resta del país). De manera que només contribueixen les comunitats de parla catalana, amb el cas més escandalós a València: sent una comunitat pobre, aporta més que altres comunitats més riques i tot i això receptores netes.

Quan Borrell (las cuentas claras) (debat Borrell-Junqueres a 8tv) deia que l'estat gastava a Catalunya aproximadament el mateix que n'ingressava i que per tant el dèficit fiscal era molt menor, s'oblidava que l'estat s'endeutava i que a Catalunya (ja fos via FLA o per altres vies) li endossava en forma de deute els milers de milions corresponents a l'espoli. Hi és, però es camufla. Després l'estat deia que l'endeutament era culpa de les comunitats autònomes o obligava a que fossin aquestes i no l'estat qui reduís despesa i fes les retallades.

Diari Expansión:

Conceder un 'cupo catalán' costaría 16.000 millones más al año

http://www.expansion.com/economia/2017/09/29/59cd50b8ca47412c6d8b45c1.html#ampshare=http://www.expansion.com/economia/2017/09/29/59cd50b8ca47412c6d8b45c1.html

Diari ABC:



27
me dices que el Presidente de la Generalitat cobra 139mil brutos anuales. 139000/14= 9900 mensuales.
Y me dices que es demasiado comparado con el Presidente del Gobierno, que cobra 79956 al año (unos 6000 al mes)
elpais.com/economia/2017/04/04/actualidad/1491334293_961690.html
¿Por qué no dices que Arrimadas, sin cargo público, por ser jefa de la oposición, ya cobra más que el Presidente del Gobierno de España? 95mil euros anuales www.sueldospublicos.com/texto-diario/mostrar/974775/elecciones-catalun
¿Por qué no dices que Albiol, sin cargo público, por ser líder del pp en la oposición, ya cobra más que el Presidente del Gobierno de España? 87mil euros anuales .
Ah, pero es que el propio jefe de Gabinete del Presidente del Gobierno cobra más! (113mil)
sin salir de la Presidencia del Gobierno de España, también cobran más el Director de la Oficina Económica del Presidente (112000) , la Secretaria General de la Presidencia (103000), el Director Adjunto del gabinete de la presidencia (102000), el director de protocolo (94000), el director de seguridad (94000), la directora del departamento de economia internacional de la oficina económica, el coordinador para asuntos relacionados con la presidencia del gobierno...
y esto sin salir de la propia presidencia! Si nos vamos al resto de ministerios, tenemos cargos que cobran más de 200mill euros anuales, como el presidente de la sociedad estatal de participaciones industriales (210mil). El director del museo del prado está en los 134mil , o el director de la fábrica de moneda en 141mil .
la lista de cargos que cobran más que rajoy es larguísima (puedes verla aquí public.tableau.com/views/Altoscargos2/Dashboard1?:embed=y&:loadOrd )

Rajoy como diputado cobraba 75mil al año más dietas en 2010.

Es normal que Rajoy cobre "tan poco" ahora ?
Sí, si lo que pretende es ocultar su salario real para no tener que pagar a hacienda. Y no hablo solo de sobres. Por ejemplo, rajoy cobra como diputado 12000 euros en dietas. Y resulta que los diputados además ocultan así la mitad de su salario:
www.eldiario.es/politica/Congreso-oculta-representacion-salario-diputa

Además, cobra(ba) del partido 100000 al año
www.eldiario.es/escolar/misterioso-sueldo-Rajoy_6_87901226.html

Si algo es un misterio aún a día de hoy, a pesar de los portales de transparencia, es precisamente lo que cobra M. Rajoy. Como si no hubiera ocultado antes sus ingresos (https://www.cuartopoder.es/espana/2013/02/10/rajoy-oculto-al-congreso-parte-de-su-sueldo-del-pp-declaro-98-225-e-y-cobro-181-098/ )

menos demagogia, porque las cuentas no están nada claras. 

28 de les pensions
Corren perill estant dins España, no fora. Catalunya té més treballadors per jubilat i amb sous més alts, pel que les pensions estan més garantides que a Espanya. De fet, a Espanya ja no hi ha diners per pagar-les. Ara es paguen amb deute, i el deute s'ha de tornar amb interessos.


http://spaincrisis.blogspot.com/2017/12/la-catalunya-independiente-podria.html

30 Catalunya, "gràcies" als boicots, ja no té Espanya com el seu principal mercat. Es diu que el dèficit no existeix perquè l'estat inverteix a Catalunya l'equivalent al que hi ingressa. És fals (només inverteix en infraestructures, per ex. el 9%), però és que a més l'estat li endossa a Catalunya el dèficit fiscal en forma de deute.
Es diu que queda compensat igualment pels productes que Catalunya ven a Espanya, però també és fals: la matèria prima de proveïdos espanyols i tots els impostos de les transaccions són milers de milions que Catalunya paga a Espanya per poder produir i vendre.
Tot i això, a Espanya es fan boicots sistemàtics als productes catalans des del 2014, fruit de l'odi. Per això les empreses catalanes han deixat de mirar cap a Espanya i prefereixen vendre a l'estranger i internacionalitzar-se. La necessitat de depende d'Espanya és nul·la i no aporta cap benefici. Només perjudicis.




https://twitter.com/arnauriwz/status/926909604474257408

http://www.resistenciadigital.cat/

http://ctxt.es/es/20171122/Firmas/16371/Constitucion-derechos-fundamentales-carcel-Catalunya-joaquin-urias-ctxt.htm

de les ambaixades: https://twitter.com/JoanSole_/status/940333884419518465

http://diario16.com/21d-aviso-al-electorado/

https://www.raonsxrepublica.cat/docs/Decaleg_rxr.pdf

https://twitter.com/arnauriwz/status/926909604474257408

https://twitter.com/arnauriwz/status/926909604474257408






divendres, de desembre 08, 2017

Còpia d'articles per si despareixen: C's i el Sr. Parish

Article original de Mr. Parish sobre el finançament il·legal que la UE hauria dut a terme per dotar econòmicament el partit polític Ciudadanos (C's):

http://www.matthewparish.com/news.html

Jean-Claude Juncker And The Catalan Crisis

  • 04.12.2017
In politics, it is usual that things are not as they first appear. A dispute about the constitutional status of a region of Spain may transpire to have its origins in a crisis about the way the European Union is managed. A politician with a reputation for scandal at the top of the European Union may turn out to be an important factor in determining the trajectory of the Catalan autonomy move-ment.

Jean-Claude Juncker, one of the most outspoken critics of Catalan autonomy, is the Presi-dent of the European Commission. He took up this post in 2014. Before then, he had the most un-usual career. He was Prime Minister of Luxembourg for 18 years from 1995 to 2013. He is the longest-serving European prime minister of modern times (if one discounts fascist dictators such as Spain’s Francisco Franco). He was the Luxembourg Finance Minister for even longer: from 1989 to 2013. When he was Prime Minister, held the second most important position in the Luxem-bourg government simultaneously.

From 2005 to 2013 Juncker was simultaneously President of Eurogroup, an informal but powerful meeting of the Eurozone’s finance ministers. In 2006 he was also President of the Euro-pean Council (hence holding four jobs at the same time). Mr Juncker has always liked to keep him-self busy. He is one of the hardest-working members of the European bureaucracy, but he is also known as one of the most informal.

Juncker is accused of having been very drunk at several international meetings. He has been undiplomatic and intensely rude to European leaders. Incidents including slapping one in the face, calling another fat, kissing the bald forehead of a third, strangling a fourth and calling a fifth a dictator (the leader was a democratically elected member of Hungary, an EU member state). The man does many things that one might consider beneath the standards appropriate to a western European politician. This behaviour comes from a Luxembourger: one of the politest nations in Europe. Why does anyone put up with it?

Juncker has been repeatedly mired in scandal. He resigned as Prime Minister of Luxem-bourg amidst a scandal in which the Luxembourg intelligence services were discovered to have been wiretapping the Grand Duke of Luxembourg. Then he was involved in a tax haven scandal, in which it emerged that European companies had been relocating to Luxembourg under his watch as finance minister. They had thereby reduced their corporation taxes to as little as 1%, even though they had no substantial connections with Luxembourg.

Juncker is a member of the Christian Social People’s Party (CSV), by far the dominant polit-ical party in Luxembourg since World War II. There is something strange about Luxembourg poli-tics. If you have been a CSV Prime Minister of Luxembourg and you lose office or fall into disgrace, you may soon become President of the European Commission. The amount of time occupied by CSV ex-Prime Ministers as Presidents of the European Commission is remarkable in its compari-son to the time occupied by all the other (non-Luxembourger) Presidents of the Commission add-ed together.

Juncker has taken uncompromising positions on the Catalan nationalist movement, but he did not always do this. On 14 September 2017, he declared that the European Union would re-spect the outcome of the Catalan independence referendum to be held on 1 October 2017. Never-theless he asserted that Catalonia would have to apply to rejoin the European Union as a separate member state. This was not an unreasonable position.

By 13 October 2017, Juncker had changed his position. Now he said that Catalonia abso-lutely must not become independent. That is because, he explained, the European Union would become too complex to govern if it were full of small countries. Such a protest rings hollow coming from the former Prime Minister of the European Union’s smallest country, with a population of barely 400,000 people. Catalonia is closer to 8 million: a far more credible prospect for EU mem-bership by Juncker’s standards than Luxembourg. Luxembourg has the highest GDP per capita of any country in the European Union. That may be because by a long way Luxembourg is the biggest tax haven in the EU. This would be thanks to Juncker’s controversial work establishing it as the principal centre for European tax avoidance. Nevertheless his opposition to Catalonian autonomy is hypocritical.

On 26 October 2017 Juncker said that there were no human rights abuses by the Spanish state in Catalonia. He said this even though video had been aired showing paramilitary Police un-der the control of Madrid, beating voters and confiscating ballot boxes. He said this even though peaceful democratic politicians have been imprisoned without charge by courts based in Madrid under the control of a political party with origins in the fascist regime of Francisco Franco. On 10 November 2017 Juncker described Catalan nationalism as “poison”. On 19 November 2017 he said he unequivocally supported Madrid in the Catalan autonomy dispute. Madrid should be lock-ing up peaceful democrats and the Police should be beating voters. Everyone should vote for Ra-joy’s proxy parties in the forthcoming 21 December 2017 Catalan regional elections.

We need to investigate why Mr Juncker has adopted these opinions, and why they are so different from what he said before.

Under Juncker’s Presidency, the European Commission has been funding one of Catalonia’s recently-emergent political parties, Ciudadanos, that Mr Juncker now supports. Ciudadanos is a relatively new anti-independence Catalan political party. Commission funds have likewise been channelled towards a management consultancy company asserting that it is a specialist in public administration reform. This entity was involved in the authorship of a controversial 2013 public administration report. That report was prepared by the Spanish Ministry of Economy and advo-cated structural reorganisation of the Catalan public administration to withdraw Catalan regional autonomy powers to Madrid. This report was first commissioned under Mr Juncker’s predecessor as Commission President, Jacques Santer, before Mr Santer (and his entire Commission) were forced to resign in the face of a corruption scandal. Mr Santer was previously CSV Prime Minister of Luxembourg for eleven years.

One might be surprised to learn that European Commission funds are being used to fund political parties or politically-charged proposals for constitutional reform in member states. That might seem all the more surprising in the context of Mr Juncker’s multiple recent assertions that the Catalan crisis is internal to Spain, and hence the European Union has no proper role in it. But the European Union has been undertaking a role in this crisis. It has been funding a political party that takes an explicit position upon the question of Catalan independence. It has been funding pol-icy advocacy documents that argue for elimination of at least some of the precepts of Catalan au-tonomy enshrined within Spain’s delicate constitutional arrangements with its regions.

The way these funds have been channelled is through the European Regional Development Fund. This is a branch of one of the Directorates-General of the European Commission, falling un-der Mr Juncker’s responsibility, known as “DG-REGIO”. The stated purpose of the fund is to pro-mote development in Europe’s regions. The Fund is intended, on paper at least, to serve as a vehi-cle for subsidies from Europe’s wealthier regions to its poorer ones, to promote development ob-jectives. One of its less controversial achievements is the development of infrastructure, such as motorways leading to remote communities.

The Fund is massive. Although reliable figures are hard to establish amidst the obscure accounting practices of the European Commission, it is estimated that the Fund accounts for one-third of the EU’s budget. It is believed that the size of European Regional Development Fund mon-eys allocated to Spain is approximately EUR 6 billion per annum. That is roughly the budget of the Spanish Ministry of Economy, the sole domestic managing agent for European Regional Develop-ment Fund moneys destined for Spain. It is the task of the Ministry of Economy in Madrid to man-age these funds through a series of regional agencies. It is not clear that the Spanish Ministry of Economy has any other functions of substance. The Director-General within the Commission re-sponsible for the operation of the European Regional Development Fund, Marc Lemaître, is from Luxembourg. His political career (CSV, although he was never formally a party member) is closely intertwined with that of Jean-Claude Juncker.

The Spanish Minister of Economy, Luis de Guindos, is Juncker’s close personal friend and his political ally in Eurogroup and elsewhere. De Guindos is the only person to have held the post of Minister of Economy under current Spanish Prime Minister Mariano Rajoy of the Partido Popu-lar, a political party with Francoist origins. The Ministry run by De Guindos did not exist under the prior Socialist government of Prime Minister José Luis Rodríguez Zapatero. Zapatero’s govern-ment was comparatively pro-Catalan. It negotiated a new constitutional regime for Catalonia in 2006, that Rajoy subsequently decimated before Spain’s Constitutional Court. This Court is domi-nated by Judges aligned with Rajoy’s political party.

After Rajoy’s Constitutional Court decision against Catalonia in 2010, the 2011 Spanish general election saw Rajoy come to power as Prime Minister in Madrid. The support of Rajoy’s Partido Popular in a 2013 European Parliament vote was decisive in procuring Juncker’s election as President of the European Commission. De Guindos, Rajoy’s close domestic ally, went to the se-cretive 2017 elite Bilderberg meeting with the President of Ciudadanos Albert Rivera and Jean-Claude Juncker. Juncker pushed De Guindos to be the next head of Eurogroup after Juncker’s res-ignation, but other EU member states were opposed. De Guindos has a reputation for scandal in-volving maladministration.

The way EU funds are siphoned off for political purposes in Catalonia, when they should not be, appears to be as follows. The Spanish Ministry of the Economy finances, as one of its re-gional implementing agencies for the European Regional Development Fund, an organisation called “CTP”, Comunidad de Trabajo de los Pirineos. This means “Working Community of the Pyr-enees”: a mostly meaningless expression. CTP is an obscure nongovernmental organisation that pretends (although it is not) to be an association of regional government agencies in France, Spain and Andorra. It could not be what it pretends to be, because Andorra is not in the European Un-ion. In practice CTP operates as an implementing agency for disbursement of European Regional Development Fund monies for the Spanish Ministry of Economy. It has no other clear function of value. Curiously, its registered office is in a historical tower in the small town of Jaca in the prov-ince of Aragon in northern Spain. This historical tower operates exclusively as a museum. The tower is a tourist attraction for fascist tourists, because it is associated with the Spanish fascist regime of Francisco Franco.

CTP then disburses funds to an organisation called “POCTEFA”. This stands for Programa INTERREG V-A España-Francia-Andorra. The legal nature of this organisation is likewise obscure. It pretends to be an EU institution, but it is not. It cannot be an EU institution, because Andorra is not in the European Union. Although POCTEFA’s website has no address, its telephone numbers are the same as those for CTP. POCTEFA apparently serves little ostensible purpose save to add an extra level of opacity for those seeking to trace the destination of money coming from the EU Re-gional Development Fund.

In turn, POCTEFA makes substantial grants to a so-called public sector management con-sultancy called Daleph. This is a strange name for a management consultancy. The word is from ancient Biblical Hebrew, whose meaning approximates to “Revenge by the Sword”. This imagery may be associated with the dictatorship of Francisco Franco. At least one of Daleph’s directors has associations with the Franco family. Daleph asserts that it has offices in Madrid, Barcelona and Je-rez de la Frontera, a small city in southwestern Spain. We should investigate the connection of this firm with Ciudadanos, the Catalan so-called anti-nationalist political party that serves as a proxy party for Mariano Rajoy’s Partido Popular in Catalonia. Ciudadanos Is electorally necessary in Cat-alonia because Partido Popular is intensely unpopular. Ciudadanos does not publish detailed ac-counts and does not reveal how many people it employs or how much it pays them. Albert Rivera lives a luxury lifestyle inconsistent with being the leader of a modest minority regional political party.

Inés Arrimadas, the youthful law school-educated de facto leader of Ciudadanos, was born in Jerez de la Frontera and spent six years working at Daleph. Her father was an anti-regionalist politician under the dictatorship of Francisco Franco. The de jure leader of Ciudadanos Albert Ri-vera appears nude in electioneering materials and accompanied De Guindos and Juncker to Bild-erberg. In practice he does not run Ciudadanos save to serve as a figurehead. One of the original political organisations that developed into the political party now known as Ciudadanos was a mi-nute local institution called Ciudadanos de Sanlúcar de Barrameda (“CIS”). CIS was headed by an obscure politician formerly associated with Rajoy’s Partido Popular and its predecessor party, headed by a Franco-era Minister of the Interior. That politician ultimately became an anti-regionalist kingmaker in the provincial politics of southwestern Spain. Sanlúcar is a small town close to Jerez. Daleph is one of the authors of the 2013 Spanish Ministry of the Economy report, advocating reform of Catalan public institutions to return the authority of Catalan regional auton-omous institutions to Madrid.

The EU funds disbursed by POCTEFA to Daleph, transmitted through an obscure bank in respect of which a senior executive of Daleph is also a senior executive of the bank, are in the or-der of many millions of Euros. They are substantially larger than many of the other grants made by POCTEFA. These funds are said to be for the purposes of arts and culture. Running a for-profit management consultancy working in constitutionally controversial public-sector restructuring is not arts and culture. Funding a political party is not arts and culture. These are political activities, the funding of which from European Commission funds is restricted by European Union law. An-other recipient of POCTEFA funds is the University of Navarra. Billed as Spain’s top private uni-versity, the University of Navarra is run by Opus Dei within a legal framework that is extraordi-nary for its opacity. Luis de Guindos is a senior member of Opus Dei.

This is corruption. I have studied a number of electoral systems in divided societies. This is a scheme of electoral corruption. To establish all the details, and the precise scope of each affected person’s moral and legal culpability, will require a substantial judicial enquiry. The Spanish legal system has not proven itself adept in investigating massive state corruption. The Gürtel and Bá-rcenas affairs have revealed that. But there must be a judicial enquiry into these matters. There are so many things that smell bad here, that the highest levels of independent judicial enquiry should be undertaken within both Madrid and Brussels.

If Juncker’s European Commission has been funding partisan politics in Catalonia, then it is no surprise that Juncker has adopted the positions he has in regard to the Catalan autonomy movement and the forthcoming Catalan elections. He is responsible for oversight of an EU funding institution that is interfering illegitimately in the forthcoming Catalan regional elections and in Spanish politics. He should not be doing this. Someone may have reminded him of what the Euro-pean Regional Development Fund, working through the Spanish ministry operated as a personal fiefdom by his friend Luis de Guindos, has been doing. That may have explained his dramatic change in position on the Catalan crisis. Irrespective, the European Union should not be interfer-ing in democratic processes within an EU member state by misusing EU taxpayers’ funds.

On 21 December 2017, the people of Catalonia vote. One of the parties they are able to vote for is Ciudadanos. They must decide whether this would be a good way for them to exercise their votes. The corruption can be cleaned up afterwards. For now, Catalonia needs a fair election. The people of Catalonia must vote, and they must vote with their good consciences.

Traduït aquí al castellà:


(actualització posterior: la traducció a la web que hi feia referència ha estat eliminada)



Article deVilaweb acusant Mr. Parish d'intoxicar:

https://www.vilaweb.cat/noticies/desintoxicacio-juncker-no-esta-financant-ciutadans-amb-diners-de-la-unio-europea/

Darrerament, circula amb insistència per les xarxes socials aquest text de Matthew Parish en què Jean-Claude Juncker és acusat de corrupció per finançar amb diners públics europeus Ciutadans.
Matthew Parish és advocat, director de l’empresa Gentium Law, amb seus a Ginebra, Friburg i Londres, especialitzada a arbitrar conflictes, especialment relatius a disputes comercials internacionals.
El text diu que Juncker pren partit en el cas de Catalunya finançant Ciutadans amb fons europeus. Parish estableix aquesta cadena de coincidències:
—A través de l’European Regional Development Fund, la Comunitat de Treball dels Pirineus rep una gran quantitat de diners, una part dels quals es desvia mitjançant INTERREG V-A Espanya-França-Andorra a una empresa de consultoria anomenada Daleph, en què va treballar Inés Arrimadas. I s’entén del text, per bé que ell no ho diu explícitament, que Daleph desvia aquests fonts a Ciutadans.
VilaWeb ha analitzat l’article i valora que la teoria que explica no té gens de credibilitat, perquè conté errades notables a l’hora d’explicar el funcionament del suposat esquema de corrupció.
—Parish afirma que la Comunitat de Treball dels Pirineus és una ‘obscura organització no governamental’ que només serveix per a dissimular el pas dels diners. Segons ell, pretén representar els governs regionals però no els representa; diu que una prova que no és una institució clara és que incorpora Andorra, que no forma part de la UE.
Parish s’equivoca. La Comunitat de Treball dels Pirineus és una organització fundada pel Consell d’Europa (del qual sí que forma part Andorra) i no pas per la Unió Europea. És una organització coneguda que, efectivament, incorpora i coordina governs de la zona dels Pirineus, inclosa la Generalitat de Catalunya i el govern de Catalunya Nord –  Occitània. El president actual de l’organització és el president d’Aquitània, Alain Rousset. La Comunitat de Treball dels Pirineus gestiona fons de la Unió Europea que poden ser usats per Andorra, també, però amb unes condicions particulars.
—A continuació Parish afirma que la Comunitat de Treball dels Pirineus traspassa fons a una organització anomenada ‘POCTEFA’ o Programa INTERREG V-A Espanya-França-Andorra. En diu també que és una organització ‘obscura’ que pretén formar part de la Unió Europea però que no en forma part.  ‘POCTEFA –diu Parish– serveix per a poca cosa més que per a afegir una capa més d’opacitat a aquells que intenten cercar la destinació dels diners que provenen del Fons de Desenvolupament Regional europeu’ (i que, segons la seva tesi, serveixen per a finançar Ciutadans).
En aquest punt Parish va completament equivocat. POCTEFA no és cap organització, sinó un programa europeu oficial de suport financer al desenvolupament regional, creat precisament per ajudar a la cooperació transfronterera entre els estats andorrà, espanyol i francès. El programa és transparent i entre les institucions que hi són adherides hi ha la Generalitat de Catalunya, concretament la Direcció General de Promoció Econòmica, Competència i Regulació. POCTEFA no envia descontroladament diners provinents del Fons de Desenvolupament Regional europeu a ningú, sinó que tramet ajudes que poden arribar a ser d’un 65% del total dels projectes que s’hi presenten i sempre amb concurs públic. En total, té un pressupost de 189 milions d’euros per al període 2014-2020.

A partir d’aquests errors tan greus, la resta del text no es pot considerar creïble: la tesi segons la qual hi ha una organització opaca creada per canalitzar fons europeus a Ciutadans no és compatible de cap manera amb la realitat de la Comunitat de Treball dels Pirineus i del Programa INTERREG V-A Espanya-França-Andorra.


la meva opinió sobre l'article de Vilaweb:

En aquest cas discrepo de Vilaweb
Si volen verificar les dades que les verifiquin. Però que l'autor es confongui en l'adscripció d'un organisme, sobre si és del Consell d'Europa o de la UE no nega l'entramat financer opac gestionat per Luis De Guindos i vehiculat a través de Daleph i tot el que sen desprèn.
I com que no ho nega, abans de dir que és fals caldria que fessin feina de periodisme i investiguessin.
L'article d'en Parish no diu que sigui junker directament qui finança C's. Mai es faria res d'aquesta mena de forma tant evident! Diu que és a través d'un entramat d'agències europees amb pressupostos generosos i redirigits pel ministre De Guindos. C's igualment té un pressupost molt gran, opacitat sobre l'origen dels diners i un cas obert al tribunal de cuentas que es va tancar sense esclarir res... i només cal saber qui forma aquell tribunal i com treballa per entendre-ho. De tot plegat el que s'entén és que l'Arrimadas té molta més força del que podria aparentar a primera vista. L'article de Vilaweb esmenta alguns errors sobre l'origen d'aquestes agències, però ni en nega l'existència ni esclareix dubtes sobre la seva finalitat. Només diu "A partir d’aquests errors tan greus, la resta del text no es pot considerar creïble". Doncs discrepo. Que el sr. Parish es confongui en atribuir un organisme del Consell d'Europa i es cregui que és de la UE no nega tota la resta.


Rèplica del Sr. Parish a Vilaweb https://www.vilaweb.cat/noticies/replica-a-larticle-desintoxicacio-no-es-cert-que-juncker-financi-ciutadans-amb-diners-de-la-unio-europea/

Matthew Parish ha enviat a VilaWeb aquest text demanant que sigui publicat com a rèplica a l’article ‘Desintoxicació: no és cert que Juncker financi Ciutadans amb diners de la Unió Europea‘.
________________________
Aquest article està escrit com dret a rèplica a l’article anònim publicat el 7 de desembre de 2017 a la web de Vilaweb. Aquest article criticava la meva publicació d’un article previ, que investiga les denúncies de corrupció al Ministeri d’Hisenda espanyol.
Sóc advocat amb seu a Ginebra, Suïssa. Vaig treballar anteriorment al Banc Mundial. He servit com a mediador de pau a Nacions Unides. El meu treball ha inclòs l’anàlisi de sistemes electorals en societats dividides i esquemes de corrupció electoral. Tinc llicència per exercir d’advocat a Anglaterra, Nova York i Suïssa.
El meu primer graus d’estudis va ser del Christ’s College, de la Universitat de Cambridge. La meva tesi doctoral va ser supervisada per un dels juristes més famosos dels Estats Units d’Amèrica. Va ser seguidament publicada com un aclamat treball sobre la resolució de conflictes civils. Sóc soci director d’un despatx d’advocats de Ginebra. Una revista suïssa d’economia m’ha nomenat una de les tres-centes persones més influents de Suïssa.
El 2016 vaig treballar a la campanya de un candidat a ser Secretari General de Nacions Unides, que finalment va quedar segon, per darrera de l’antic primer ministre portuguès António Manuel de Oliveira Guterres, que admiro molt. He publicat dos llibres i més de dos-cents articles, entre altres sobre el dret internacional i la resolució de conflictes civils. Sóc partidari de la reforma estructural de les organitzacions internacionals, incloses les Nacions Unides. Solia treballar per a la Unió Europea.
No tinc una implicació anterior a la política espanyola o catalana. No sóc membre de cap partit polític en cap país. He litigat centenars de casos en la meva carrera com a advocat, incloent casos de difamació i corrupció. Sóc un líder mundial jove (Young Global Leader) del Fòrum Econòmic Mundial que celebra la seva reunió anual a Davos, Suïssa.
Menciono aquestes coses perquè vull persuadir al lector que sóc una persona creïble quines seves opinions val la pena considerar. Jo no publicaria greus acusacions a la lleugera. Accepto el debat i la crítica de les meves opinions, si es fan de bona fe.
Al matí del dimarts 5 de desembre de 2017, vaig distribuir un article anomenat Jean Claude Juncker i la crisi catalana. Aquest article seguia un flux de diners del Fons Europeu de Desenvolupament Regional cap a una consultora de gestió amb seu a Barcelona i a un partit polític anomenat Ciudadanos. Ciudadanos es presenta a les properes eleccions regionals de Catalunya que tindran lloc el 21 de desembre de 2017. El meu article està publicat aquí en castellà.
Aquest va ser el sisè d’una sèrie d’articles publicats sobre la crisi catalana. El cinquè, titulat Votaciones Catalanas, està publicat aquí. Els primers quatre articles, publicats només en anglès, es denominen Reflexió sobre el Conundrum català; Independència catalana; Segrestant a Catalunya; i Catalunya reprimida.
És important que es llegeixin aquests articles junts, perquè proporcionen el context del meu sisè article. Que es refereix a qüestions dels cinc anteriors. Els comentaris haurien d’anar fets sobre el conjunt dels sis, no només del sisè article per separat.
A principis del matí del dijous 7 de desembre de 2017, Vilaweb va publicar un article anònim en resposta al meu article sobre Jean-Claude Juncker. L’article va ser anomenat Desintoxicació: no és cert que Juncker financi als ciutadans amb diners de la Unió Europea. Desintoxicació era una crítica al meu sisè article sobre Catalunya. Contenia un enllaç al meu article, però només a la versió anglesa i no a la versió espanyola.
Desintoxicació no menciona cap dels meus articles anteriors. No critica cap de les afirmacions contingudes en aquells articles anteriors, que romanen sense resposta. Estranyament Desintoxicació no menciona el nom o la data de l’article que pretén criticar. La Desintoxicació és simplement un atac a la meva integritat personal.
El meu article sobre Jean-Claude Juncker va ser el producte del treball intensiu de diverses setmanes d’un equip d’investigadors polítics que operaven sota la meva supervisió. Aquest article revela un model de corrupció electoral potencial que, segons dic, hauria de ser objecte d’investigació judicial. El meu equip legal està ara preparant demandes judicials per presentar-les davant els tribunals de Madrid i Luxemburg. El meu article s’ha publicat en quatre idiomes: anglès, francès, alemany i espanyol.
Desintoxicació conté diverses declaracions i afirmacions sobre qüestions tècniques, incloent informació financera sensible no disponible al públic general. El meu article va ser escrit després de treballs minuciosos durant diverses setmanes, i com a mínim el producte de 48 hores de treball.
Mentre que el meu article identificava el seu autor i es va basar en fonts públiques, la Desintoxicació no identifica el seu autor i no descriu les seves fonts. En la meva opinió, la informació tècnica detallada en Desintoxicació probablement només pot venir d’una de les dues fonts imaginables: el Ministeri d’Economia espanyol, dirigit per Luis de Guindos, que meu article critica durament (i articles anteriors); o la Comissió Europea.
Em sembla poc probable que la Comissió Europea proporcionés informació privada sobre les seves operacions als mitjans tan ràpidament com per permetre la preparació d’un article de refutació en 48 hores. La Comissió Europea és una burocràcia engorrosa i no pot funcionar tan ràpidament, fins i tot si tingués capacitat jurídica per proporcionar aquesta informació sensible.
Per tant, dedueix que l’article pot haver estat preparat amb la cooperació activa i l’assistència de Luis de Guindos o d’un o més dels funcionaris que operen sota la seva tutela. No puc provar això. Però he demanat una investigació judicial sobre les qüestions que plantejo. Espero que el sistema jurídic espanyol investigui si el Ministeri que opera sota els auspicis de Luis de Guindos podria haver assistit en la preparació Desintoxicació. Demanaré que els tribunals espanyols ho facin, com a part de la demanda legal que presentaré davant el poder judicial de Madrid. Si vaig errat en la meva suposició i, en canvi, la Comissió Europea va proporcionar aquesta informació, llavors demanaré als tribunals de Luxemburg per a que revelin això.
Ja he informat que a Madrid sembla haver contractat sofisticats consultors de relacions públiques internacionals per suprimir o rebutjar comentaris de mitjans de suport del moviment d’autonomia català. També he expressat la meva preocupació perquè aquests consultors de mitjans puguin associar-se a una consultora de relacions públiques internacionalment desacreditada, ara en un procediment de fallida després que es va revelar que havia estat incitant a la violència racial que va portar a assassinats a Sudàfrica. Madrid té una història de relacions comercials amb aquesta organització. Desintoxicació no fa cap comentari sobre aquesta acusació.
Sota la llei, LO 2/1984, tinc el dret de resposta a un article que és difamatori per a la meva persona. Normalment no exerciria aquest dret de resposta a un article anònim. El meu enfocament típic és que els articles publicats de forma anònima són indicatius de la manca de confiança dels autors sobre el que diuen. Però, en aquest cas, he decidit exercir el meu dret de resposta. Això és degut a que m’ha cridat l’atenció que Desintoxicació s’ha distribuït àmpliament a les xarxes socials per una o més persones associades Ciudadanos. Juntament amb la connexió potencial de la Desintoxicació amb el Ministeri d’Economia, les meves preocupacions sobre la possible corrupció electoral es veuen reforçades per la publicació d’aquest article.
Desintoxicació és un article estrany. El seu títol té poc a veure amb els seus continguts. No hi ha res a Desintoxicació que desmenteixi la principal afirmació del meu article, que els fons de la Comissió Europea s’han canalitzat a una dita empresa consultora de gestió amb una estreta associació amb Ciudadanos. La connexió entre aquesta empresa i Ciudadanos és tan clara que no es pot negar de manera creïble (Desintoxicació no ho nega). Inés Arrimadas, la líder de facto de Ciudadanos, està íntimament relacionada amb l’empresa consultora de gestió que ha rebut fons de la Comissió Europea.
L’empresa en controvèrsia ha treballat en un gran projecte que ha defensat la reforma de l’administració pública a Espanya. Les reformes proposades anul·larien efectivament disposicions de l’Estatut d’autonomia de Catalunya. Els socis corporatius d’Arrimadas van estar íntimament involucrats en l’auge de Ciudadanos a Andalusia. Ciudadanos té associacions irrefutables amb el Partit Popular. Ciudadanos serveix com a proxy del Partit Popular a les regions d’Espanya, on el Partit Popular és tan impopular que no es pot escollir en unes eleccions. La Comissió Europea no hauria d’estar gastant els fons dels contribuents de la UE en aquestes coses. De nou, res d’això és contestat per l’autor o els autors anònims de Desintoxicació.
Desintoxicació diu que ha demostrat que certes afirmacions en el meu article original són falses. No ha fet tal cosa. Ha proporcionat una sèrie de detalls tècnics foscos sobre el finançament i l’estructura de dues organitzacions, denominades Comunitat de Treball dels Pirineus i el Programa INTERREG V-A Espanya-França-Andorra. Són organitzacions a través de les quals el meu equip ha descobert que s’ha proporcionat el controvertit finançament. Tanmateix, no es nega res d’això. He afirmat que això hauria de ser objecte d’investigació judicial. Cap persona raonable podria suggerir una altra cosa.
Desintoxicació proporciona informació tècnica sobre aquestes organitzacions, sense justificar el que diu. Almenys una de les afirmacions que l’article fa és inconsistent amb la informació que es captura del lloc web del Ministeri de Justícia. Però el punt més important és aquest. Els detalls que Desintoxicació proporciona són irrellevants. Fins i tot si aquestes afirmacions fossin certes (i per repetir, l’article no ofereix cap evidència de suport), no qüestionen la meva hipòtesi central. La desintoxicació no proporciona cap informació per refutar la meva preocupació que s’ha proporcionat finançament polítics inadequats a través d’aquestes organitzacions.
Desintoxicació és un article intel·ligent. Diu una sèrie de coses que són pràcticament certes. Aquestes afirmacions són d’alguna manera (però no clarament) dites per relacionar-se amb el meu article, al qual ataca Desintoxicació. Desintoxicació pretén que les quasi-veritats que afirma refutin una hipòtesi de corrupció electoral, quan no ho fan. L’article pretén que el que diu està relacionat amb el títol de l’article, però aquest títol és enganyós tenint en compte els continguts de l’article.
Donada la seva sofisticació, hem de considerar la hipòtesi que Desintoxicació podria haver estat escrita amb l’ajuda d’experts en la manipulació dels mitjans de comunicació. Ja he dit que sospito que Ciudadanos estan involucrats en enginyeria electoral. L’enginyeria electoral significa manipular la manera com la gent vota, fent coses com ara difondre històries enganyoses als mitjans. Aquest és precisament el tipus de perill que vaig demanar als lectors del meu article original estar atents.
Els lectors dels meus articles, i de Desintoxicació, ara s’han de formar les seves pròpies opinions. Heu de preguntar-vos si Desintoxicació podria haver estat publicada de bona fe. A continuació, heu de preguntar-vos si, a la llum del debat entre el meu equip i l’autor o autors anònims de Desintoxicació, considereu que Ciudadanos és un partit adequat per votar a les eleccions del 21 de desembre a Catalunya.
No puc votar en aquestes eleccions. Però estaré vigilant, perquè vull que aquestes eleccions siguin justes. Independentment de les vostres opinions sobre aquest debat, i independentment del que penseu de mi i de les meves opinions, jo insto a tots els lectors a votar. Hi ha una possibilitat molt elevada de que les eleccions siguin justes si la gent vota. No obstant el que la gent de Catalunya voti, us desitjo a cada un de vosaltres, a les vostres famílies i als vostres éssers estimats, el millor dels desitjos. Europa està mirant intensament la decisió que vosaltres, els catalans, fareu. Expresseu la vostra voluntat a les urnes.
+++

Matthew Parish és advocat internacional amb seu a Ginebra. www.matthewparish.com

diumenge, de novembre 12, 2017

a possible solution

There is a possible not enought explored solution. And i think that is the best way. I'll try to explain in my awful english:

By one side, instead of voting an Independence Declaration without capability to make it effective, what should have had been voted is the abolition of the Nueva Planta Decree. The Nueva Planta Decrees are still a source of law (https://www.diarilaveu.com/noticia/21070/el-tc-es-remet-al-decret-de-nova-planta-per-justificar-leliminacio-del-dret-civil-valencia#.WYl8YJrC1U-.twitter
Catalan Parliament would have had the right to vote that. And that would have changed everything. 
Those decrees are still alive and they are there because of the "Right of conquest", which is their source of legitimacy. And that source, nowadays, is not appropiate nor acceptable. 
Thats historic legitimacy. 
Our demonstrations on 11 Sep. are because of those decrees and the abolition of the catalan constitutions. 
The landscape that would open that would be wide enough as to let to open an update period of the ancient constitutions to the international rights and charters and the democratic principles. Which catalanist party would have opposed to the abolition of the Nueva Planta Decrees ? none. Just Pp and Ciudadanos. 
The landscape opened by that, linked to the real , natural and ancient right of the catalans, much older than the current constitution, would have been a nearly full independence. The step from there to the independent republic, as Pau Claris declared on the xvii th century would have been much shorter. 
And the catalan constitucions would have permited to have an army, the ancient Miquelets (https://ca.wikipedia.org/wiki/Miquelet ). 
I should remember here that the Barcelonian County title is still existing, and is vacant nowadays. And that the catalan parliament, under the catalan constitutions, could have given that title to someone , nominally some kind of chief of state but obligated to obey the catalan laws, to take it. 

If we have the Generalitat (from 1359) and the Mossos (from 1720 aprox.), and Gibraltar or Luxembourg existance are examples of the vitality of those pacts and decrees, then recalling and updating our legitimate laws would have been easier, and with wider support, than our current situation. 

And, by the other side, the key point, before the Declaration of the Republic, would have been to nominate as to count of Barcelona to someone like the Bishop of Urgell, catalan and already a Chief of State as co-princep d'Andorra. that means that he already has a chair in the UN. 

Other possibilities could have been explored, as they were in the past of our history. 

here, wrote in catalan, a little longer explanation of the issue https://pequod-tng.blogspot.com.es/2017/11/hi-ha-un-elefant-al-mig-de-lhabitacio.html , in the second part of that entry. begins where it says "una possible sortida".

the speech of Pau Claris, in catalan, in the catalan parliament (junta de braços) answering to the speech of the royalist Pau Duran, according to Francisco Manuel de Melo, can be found here:
https://www.llibertat.cat/2014/06/discurs-de-pau-claris-on-es-va-decidir-la-resistencia-contra-els-exercits-d-ocupacio-de-felip-iv-26697 and here http://www.lasega1640.cat/?tag=pau-claris 
"Els homes van fer els reis i no pas els reis als homes" : "were the men who created the kings and not the kings to the men"


https://en.wikipedia.org/wiki/Catalan_Republic_(1641)

http://www.devolucio.cat/constitucions/01.html

https://www.parlament.cat/web/documentacio/cataleg/fitxes/index.html?p_pagina=2&p_fw=16663218

divendres, de novembre 10, 2017

Hi ha un elefant al mig de l'habitació; possible sortida per al Procés.


La nostra atenció ara mateix és en els presos. Mentre això sigui així es fa bona la decisió de l'estat d'empresonar-los. Aconsegueix dos objectius:
  • 1 ) intimida i condueix a arrepentiments i desesercions:



    • La fiscalia actua talment com els Tribunals de la Santa Inquisició (article on es reconeix que s'actua ideològicament per part de la fiscalia aquí) però substituint la Sagrada Bíblia per la Constitución Española. Als Tribunals de la Santa Inquisició, la pena pels penedits que refusaven la seva fe era menor que als que insistien en la seva postura. 
    • El dimitit conseller Santi Vila va aconseguir escapar-se de la presó amb una fiança de 50mil € precisament pel seu penediment (article sobre el cas aquí), mentre que la resta de consellers romanen presos. Sí, estan a presó de forma arbitrària (auto de prisión aquí ) i il·legal (anàlisis jurídiques per part del catedràtic de dret penal J. Queralt aquí  i  aquí ), però això ara és secundari.
    • La Presidenta del Parlament, segona autoritat de Catalunya després del MH President de la Generalitat, ara es desdiu de la Declaració: diu que només era "simbòlica". Suficient perquè pugui salvar-se de la presó amb una fiança de 150mil €.
    • Això demostra, més que cap altra cosa, que són presos de consciència. Però precisament per això, el pendiment fa tant de mal (X. Albiol, líder del PP català, reconeixent aquest objectiu aquí). Demostra que els polítics desdits no s'havien acabat de creure el seu paper, què feien i què representaven. Què està en joc. 
  • 2 ) Distreu de l'autència naturalesa del procés:
    • Es protesta per demanar l'alliberament dels presos fins que la magnanimitat de l'Estat demostri la seva benevolència, i quan vegi que el procés ha estat derrotat i els súbdits es vegin desmobilitzats els deixi anar temporalment fins que sigui l'hora d'aplicar-los penes de presó i multes. Tant se val si el procediment sencer és il·legal. Quan el Tribunal Europeu de torn es pronunciï (Estrasburg, segurament), d'aquí 8, 10 o 15 anys, tot plegat serà un record llunyà. És el que va passar amb J.M. Atutxa (article sobre el cas aquí)
    • La gent s'oblida mentrestant que hi ha una República declarada (tot i que no proclamada), una sobirania diferent, i que els reus no són només presos polítics (article sobre si són o no presos polítics aquí per part de Dr. R. Cotarelo): són hostatges que l'Estat utilitza per distreure, desmoralitzar, atemorir i, cas que fos necessari, intercanviar per aconseguir pau cas que fos necessari. Pidolar el seu alliberament és reconèixer que importa més que surtin de la presó que no posar en marxar la República, fer que aquesta tingui un control efectiu del territori i, arribada l'hora de negociar, siguin sobre la taula de negociacions (segurament a canvi de milers de milions d'euros). 
Amb el procés hem vist diferents coses:
  • Espanya no és democràtica: 
    • No existeix la separació de poders (Montestiqueu 1748): la fiscalia, amb fiscals anomenats directament per l'executiu, actua a toc de xiulet de l'executiu. I es maniobra per tenir els jutges obeint el partit polític que controla l'executiu, ja sigui al Tribunal Constitucional, al Tribunal de Comptes (encarregat de les multes mil·lionàries al MH President Mas i els seus consellers) o a l'Audiència Nacional (cas de la jutge Lamela, que per "coincidència" li toca encarregar-se de la presó dels dos Jordis i també de l'executiu català. I cobra pels serveis prestats aquí amb condecoracions, aquí quedant-se la plaça i aquí en sa germana ). Mentre que judicialment, la seva feina és plena de "forats negres" (anàlisi del jutge Elpidio Silva aquí). 
    • Es prioritza la Indisoluble Unidad de España als principis democràtics (figura 1), que queden relegats. Tant se val si això contradiu la Constitución i els tractats internacionals signats per Espanya. L'article sobre la "indisoluble unidad" és el 2. L'article 1er defineix Espanya com un estat de dret i democràtic amb pluralisme polític. Jurídicament prevalen els tractats internacionals signats per el Estado Español i l'article 1er sobre l'article 2n. A la pràctica no es fa així i no s'actua com si no hi haguessin lleis ni principis per sobre de la Unidad de España. , suposant una pràctica inconstitucional i contrària a dret.
    • Els mitjans de comunicació espanyols són barroerament parcials (figura 3). Tertúlies on mai hi ha independistes a ràdios i televisions (i cas que n'hi hagi algun pot fer poc menys que de florero). Diaris impresos on els titulars sobre el procés són intercanviables (El País, La Razón, El Mundo, el ABC, La Vanguardia, El Periódico de Cataluña...). El poder econòmic mana i es absolutament contrari al procés, tant a España com a Catalunya. Seguint aquestes línies, vídeo on s'analitza comparativament el tractament a mitjans espanyols i mitjans catalans dels mateixos fets. 

    • Ni es planteja dur a terme un referèndum a Catalunya. Ja sigui negant-lo en rodó o condicionant-lo a que l'Estat el permeti, cosa que no farà MAI. Així no només no és possible per part de l'estat, tampoc ho és per part dels partits que tenen el total control de les institucions de l'estat: Partido Popular, Partido Socialista Obrero Español, Ciudadanos i en bona part Podemos. Se'ls ha d'afegir Coalición Canaria, Unión del Pueblo Navarro, Partido Aragonés Regionalista, Unió Democràtica de Catalunya, Partit dels Socialistes de Catalunya, Iniciativa per Catalunya, Compromís, Partido Nacionalista Vasco, etc
  • Europa no té en compte els principis democràtics. 
    • Europa està dominada pels partits Popular Europeu i Socialista Europeu, amb el Partit Liberal Europeu pel mig. Aquests partits treuen molts parlamentaris gràcies als seus equivalents espanyols (PP, PSOE, C's) així que, en aquesta qüestió, han donat complert suport als seus col·legues espanyols i n'han adoptat el discurs. 
    • El "rule of law" no s'entén com a subjecte als principis democràtics sinó que aquests es donen per suposats i per tant només impera la llei, digui el que digui aquesta llei. Encara que sigui antidemocràtica, autoritària o contrària al Dret Internacional com en el nostre cas.
    • L'estabilitat dels estats i de l'economia està per damunt dels principis democràtics. La Unió actua com estava previst: com un tap i no com un revulsiu per la democràcia. En aquest article sensacionalista en parlen una mica (aquí). 
  • A Catalunya els partits dominants en vots tampoc posen la democràcia per davant de la Unidad de España. Són Podemos, PSOE, PP i Ciudadanos a les Elecciones Generales; Ciudadanos, PSC, PP i Catalunya Sí Que Es Pot a les autonòmiques. 
Quin és l'elefant que ningú veu?

D'on no n'hi ha no en raja: l'analfabetisme funcional pel que fa a la democràcia i els seus principis és absolutament dominant a tota España. Entre la població general, entre les elits econòmiques, polítiques i fins i tot culturals i, és clar, periodístiques. La quantitat d'evidències on sustentar aquesta hipòtesi és aclaparadora.
Si la I República espanyola va fer fallida perquè no hi havia republicans, a l'actual mal anomenada Monarquía Democrática Española ( o Reino de España) no hi ha cultura democràtica. 
Per partits,
  • el cas del Partido Popular és evident. Venen del falangisme. Es van oposar a la constitució quan va nèixer. Estan plagats de franquistes o fills o nets de franquistes. I per ells la democràcia és només un vel que tapa el fet que fan el mateix que havien fet sempre i que seguiran fent sempre.
  • en el cas del Partido Socialista o de Izquierda Unida (comunistes) no és tant evident, però és el mateix cas. També dominat per antics falangistes o comunistes i fills o nets de falangistes o comunistes en el cas del Psoe. Vinguin de dretes o d'esquerres, cap de les dutes tradicions a España és democràtica. Per les esquerres la democràcia tampoc era el referent sinó la "dictadura del prol·letariat", sobretot al partit comunista. Això inclou els comunistes d'Iniciativa per Catalunya i els socialistes del PSC. No s'han cregut mai la democràcia ni coneixen la filosofia que hi ha al darrera. 
  • Tampoc en bona part de CiU: Convergència Democràtica Catalunya tenia també gent de l'oligarquia catalana, classistes. I anaven coaligats amb Unió Democràtica de Catalunya, classistes, de dretes, pràcticament haurien pogut ser el partit popular català com és UPN a Navarra. Quan, per salvar-se, Convergència va sumar-se al sobiranisme/independentisme, Unió se'n va desmarcar. I va ser destruït pel "tsunami". Ara, el seu cap de files anirà a les llistes del PSC. 
  • Finalment, la gent, l'autèntic motor, havent estat educada al franquisme els més grans i en una democràcia poruga i limitada els més joves, ignora els filòsofs de la democràcia, els principis i drets de la democràcia, la seva història i els sacrificis que cal per obtenir-la.
Franco va morir al llit. España era majoritàriament partidària del franquisme sinó de forma activa, sí de forma passiva. Catalunya en bona part també.
Tenim un cap d'Estat hereu del franquisme, que no té legitimitat democràtica i que participa com a actor polític de part enlloc de mantenir-se almenys neutre o com a àrbitre.
La gent va molt perduda. S'intueix què es vol i se sap més o menys, però es viu en un estat i es vota a uns partits sense consciència democràtica. I la gent, l'únic que queda, es veu incapaç de donar resposta filosòfica ni argumental sòlida.
I no es pot tenir una República sense una ciutadania formada i compromesa en els principis democràtics i republicans (com passa a les vagues generals, on els botiguers i les fàbriques obren igualment). No hi pot haver República sense republicans, igual que no va poder ser el 1875.

Amb uns partits espanyols i catalans, un estat espanyol en totes les seves cares (policia, justícia, legislatiu..), uns mitjans de comunicació espanyols i catalans i una població aclaparadorament majoritària a Espanya que desprecien tant com ignoren la democràcia, sumat a això una Europa el pragmatisme de la qual és també despreciar la democràcia, no hi ha motius per pensar que una victòria independentista el 21 de desembre de 2017 serveixi de res.
España no és democràtica i per tant no serveix de res seguir insistint només en aquest sentit.  

figura 1.- si guanya l'independetisme, es torna a l'estat d'excepció


figura 2.- Oficial del Cuerpo Nacional de Policía fent la salutació feixista des d'un cotxe de la Policía a Barcelona

figura 3.- un de tants casos de parcialitat dels mitjans: Susana Griso, conductora del programa matinal d'Antena 3, acusa un capellà de ser poc cristià pel fet de ser pro independentista. Afirma en paral·lel que ser independentista és anar contra la llei, mentre que oposar-s'hi és estar a favor de la llei i l'estat de dret (tot i que és mentida)









figura 4.- Video on apareixen espanyolistes als carrers de Barcelona actuant amb violència sobre
ciutadans catalans d'origen estranger.

Figura 5.- Video on apareixen espanyolistes als carrers de Barcelona actuant amb violència sobre ciutadans catalans d'origen estranger.

Què cal fer?
Una possible sortida:

Per una banda, enlloc de votar al Parlament una Declaració d'Independència tant solemne com buida es podria haver votat primer l'Abolició del Decret de Nova Planta. I la Plena Efectivitat de les Constitucions Catalanes, per obrir un procés per actualitzar-les. I amb això es poden convocar places de Miquelets. No es tracta només de democràcia, es tracta de històrica i reconeguda legitimitat històrica, és a dir, de tradició secular. Negar aixo seria tant com negar la pròpia història; la història sí té un pes específic i reconeixible, molt més que els principis democràtics i els tractats internacionals. I un pes enorme. No per res celebrem l'11 de Setembre i tenim una Generalitat. Ni el PSC ni CSQEP, per comunistes que siguin, podrien negar-se d'entrada a un exercici d'aquesta mena, que per altra banda veurien com a reformista i federalista, i per tant amb bons ulls. Es podria vendre com la solució definitiva al tema del "encaje de Cataluña".
  • Cal recordar que els Decrets de Nova Planta segueixen vigents i són font de normativa actual, com es pot veure en aquest article publicat en premsa (aquí)
  • Són les nostres constitucions. Si es van "reestablir" els borbons, que venen precisament d'allà, bé que podem nosaltres restablir les nostres constitucions. No diuen que España té 5 segles? això vol dir que no seria una independència d'España per ells (tot i que ho seria) i ningú fora podria dir que és contrari a llei. 
  • Al període de reforma constitucional de les Constitucions Catalanes s'actualitzarien per incloure-hi els drets humans i cartes internacionals. Si això fos preparat es podria votar en un dia. Les Constitucions i la seva actualització en una forma similar a la llei de Transitorietat. 
  • I si cal una justificació, el fet que els Borbons accedissin al dret al tro de la Monarquia Hispànica de forma il·legítima mitjançant una firma falsificada hauria de ser suficient per als més conservadors (article sobre l'estudi que demostraria la il·legitimitat original de la Casa de Borbó per ocupar el tro d'Espanya aquí. Roma els podria treure però no ho faria )
Per altra banda, i aprenent de la nostra història i no de països veïns, es podria fer el que ja vam fer en el passat i que va funcionar. Per qüestió de drets. 
  • Reestablertes les Constitucions, es podrien convocar eleccions amb cens propi d'inscrits per a Lo General de Catalunya, Parlament Sobirà de Catalunya amb funció constituent. Seients reservats per a Clergat i Noblesa si cal. Podria sumar per la causa les ales més dretanes de l'església i l'oligarquia (com el Conde de Godó), i els anglesos bé que tenen la Cambra dels Lords. En aquest cas tindria una funció més aviat testimonial, però igualment important.
  • I aquí és on arribem al rovell de l'ou: la monarquia espanyola és hereditària però la figura del Cap d'Estat a Catalunya, com a Compte de Barcelona, és electiva. Cal que el votin les corts i les corts el poden revocar si cal. I per què fos una figura efectiva, amb poder real, es podria nomenar un Compte de Barcelona o un cap d'Estat ... estranger: 
    • Igual que va passar al Compromís de Casp (inicis s. XV, entrada de la Casa de Trastàmara); 
    • o durant la 2a guerra civil catalana (2a 1/2 del XV) en què es proclama la República breument i després es nomena un nou Compte de Barcelona; 
    • com va passar al XVII (Pau Claris), en què també es proclama la República i es nomena un rei estranger protector de la República. "Els homes van fer els reis i no pas els reis als homes" ( http://www.lasega1640.cat/?p=1148 );( https://en.wikipedia.org/wiki/Pau_Claris_i_Casademunt )
    • El Cap d'Estat podria tenir la funció nominal i limitada de Compte de Barcelona, ja que les Constitucoins Catalanes donen la prerrogativa al Parlament per triar el Compte sempre que juri defensar i obeir les constitucions. Seria un càrrec representatiu i amb poder limitat, similar a la funció que fa actualment el Rei d'Espanya. 
    • Cal recordar que actualment el càrrec de Compte de Barcelona és vacant. Per tant, el Parlament podria nomenar per a aquest càrrec a..:
      • El Bisbe d'Urgell: ja és cap d'Estat com a Co-príncep d'Andorra. És català. Podria fer servir el seient que Andorra té a la ONU per demanar intervenció de les Nacions Unides i així internacionalitzar el conflicte. I tot i que el Vaticà seria reticent d'entrada, donaria una sortida natural a la necessitat que té el Vaticà de desfer-se un dia del co-principat donat l'interès que hi ha a la Cúria a deixar enrere la part "terrenal", vinculant-lo al Càrrec de Compte de Barcelona o a un futur President de la República Catalana. Es mantindria la separació en dos estats i faria Catalanya vers Andorra un paper similar al que ja té França. Seria la sortida més convenient, lògica i natural per les dues parts. La por, la desídia, la vergonya i la falta de coratge impedirien que pogués cristalitzar. A la llarga, però, haurà de passar si realment Roma vol desfer-se dels problemes que li suposa l'administració ordinària i li cal un co-príncep diferent al Bisbe de la Seu, que hauria de ser o el cap de la República/Compte de Barcelona o el cap de l'Estat Espanyol. Altres sortides són més .."imaginatives":
      • el Secretari General de l'ONU, no nominalment sinó vinculat al càrrec, fent Catalunya un protectorat sota els auspicis de les Nacions Unides i la legitimitat del dret de triar democràticament el propi líder. Si refusés (que seria el normal) es podria tractar de triar algú que pogués aportar capacitat dissuassòria o coercitiva respecte Espanya:
        • el President de Rússia, no de forma nominal sinó vinculada al càrrec. Una mica com va fer Rússia amb Crimea. Tant és qui: el lloc de Compte de Barcelona i Cap d'Estat de Catalunya està subjecte al cumpliment de la llei. Igual que és nomentat pot ser destituït. I si es porta bé, es pot tenir màniga ampla. En tot cas algú disposat a defensar el renascut país. Algú com en Putin podria tenir-hi cert interès.
        • la Reina d'Anglaterra, mateix cas (bé que és cap de diversos estats com ara Canadà o Austràlia)
        • el Papa de Roma, mateix cas, situació similar a Andorra, de forma transitòria.
        • el President de França (com a Príncep, igual que a Andorra), 
        • O el President del Consell d'Europa. Que seria dels més lògics i dels que més ràpid es negaria.
        • ...
    • Per estrany que sembli inclús a Espanya, a la I República, va passar un cas similar amb Amadeu de Savoia fa poc més de cent anys. 
    • No deixa de ser un cas similar també l'arribada de Josep Tarradellas.
  • És per això que no m'atreia que la independència s'establís com a Estat en la forma de República. És una forma una mica estúpida de tancar-nos portes.
  • No seria un cas d'annexió ni canvi de fronteres per part d'un tercer estat, prohibit per la Llei Internacional, perquè es nomenaria el càrrec de Cap d'Estat però es mantindria la sobirania pròpia i els límits propis. No es tractaria per tant de canviar Espanya per un altre país. Però sí es crearien noves sinergies que podrien interessar a potències estrangeres. Un cas similar seria el que tenia la Unió Soviètica respecte Cuba, però bilateral i sense la càrrega ideològica.
  • Sigui com sigui, la sobirania ens l'hem de creure i l'hem de fer efectiva, amb forces pròpies o alienes. Del que he comentat hi ha antencedents històrics abundants. La pròpia Guerra de Successió va venir per un cas similar. Els antecedents avalen el dret a fer-ho. 
  • Per poder-ho dur a terme caldria primer establir un control efectiu, encara que insostenible, sobre el territori. És on entrarien els miquelets. Almenys per donar temps al nou Cap d'Estat a prendre possessió, reconèixer el nou Estat com a aliat del seu i dur tropes per defensar-lo a més llarg plaç. En no tractar-se d'una invasió ni annexió sinó d'un "assumpte intern", la NATO no hauria de poder intervenir.
  • Tal com anem, i anant tot sols, no sembla que tinguem cap possibilitat de sortir-nos-en si no és amb violència i morts. I tot i així el fracàs seria la sortida més probable si no es compta amb ajut dissuasori extern.
Tot plegat pot semblar una bogeria. Però també ho era restablir la Generalitat i aquí està. 

signat: J. Lozano, Llic. en història



nota històrica explicativa:

Un principat era un tipus d'ens sobirà igual q un regne. Andorra és co-principat. Mònaco, principat. En un principat no hi ha sobirà: hi ha primus inter pares, primer entre iguals; aquest "primer" és el princeps, i d'aquí ve lo de principat. Als regnes, on hi havia sobirà ( que vol dir que és sobre o per damunt de la resta), el príncep era ľhereu perquè era el primer entre iguals. La qüestió és que Catalunya, Principat, era estat sobirà, perquè no tenia rei. La sobirania es dipositava al seu parlament, les Corts Catalanes. El princep, el Compte de Barcelona, havia de jurar fidelitat a la llei per ser escollit princep. I podia ser revocat per contrafur. Per aixo les Corts nomenen primer Felip Vè i després ľArxiduc Carles, perquè depenia de les Corts Catalanes. I per això Pau Claris va poder proclamar la república catalana el 1641, que va durar fins el 1659. Era legal i legítim. Derogant el Decret de Nova Planta es recupera la sobirania que per legitimitat històrica ens pertany.

La nostra matança del te de Boston va ser el Corpus de Sang. El nostre himne ve d'allà. I Pau Claris el nostre G. Washington. El camí hi és. I és allà. I depèn dels nostres propis antecedents històrics, de les nostres pròpies lleis, i no de la nul·la voluntat democràtica espanyola.







dissabte, de novembre 04, 2017

Un comentari en un diari

(comentari al financial times, a un article on el director editorial del diari feia befa del fet que puigdemont sigui a Brussel·les)(en el meu molt mal anglès.. però bé, crec que s'entén)

http://on.ft.com/2ziYqT6
https://www.ft.com/content/04a36dc4-bfb9-11e7-9836-b25f8adaa111

One day.
In the world of economics you appreciate the cold data more than the cultural complexities. A mathematical approach. And, on your point of view, the "rich selfish catalans" (numbers talking) can't say that are victims, and of course not a repressed cultural minority that could argue that need its own state. They are perfectly embedded within the Spanish nation and only because of the recent crisis they began to weeping.
Now the data: excluding the brief republican periods, so we are talking about monarchic periods and dictatorial periods, for how much time have reached a catalan the office of Prime Minister in Spain? Any catalan, on any period on the last 3 centuries. Knowing that they are nowadays around 16% of population, and given a so long time (3 centuries), and that we talk about any person born in Catalonia, you could conclude that maybe is near to the amount of population in percent as it would be in any country without major problems of discrimination, isn't it?
Well, the answer is one person and for one single day. In 3 centuries. His name Serafín María de Sotto.
Only 1 day, one single day in 3 hundred years, Spain had the experience of having a catalan as Prime Minister on "normal conditions" (i.e. Monarchy or dictatorship).
In the 1st Spanish Republic (1873-1874), a very brief try of freedom, we have 3 catalans on successive very short periods being 1st ministers. Two of them murdered. Total amount, adding this, sums not 2 years in total, within 3 hundred years.
As a person of cold data, you think that this is perfectly reasonable and has a rational explanation. 
Another funny data, as funny as your article: Catalonia has tried, since the begining of the XXth century, to have its own government. Its own institutions. Began with a "mancomunity" of the catalan provinces that, again in a Republican period, became to the restoration of the Generalitat.
So it had its own ellected leaders: all of them experienced exile or prison for their ideas, and often because of their status as catalan leaders. One of them was captured by gestapo and given back to Spain, so he could be killed by a firing squad. I repeat: all the catalan leaders during the XX century. Prat de la Riba (was in jail), Puig i Cadafalch (exile), Macià (exile and jail), Companys (jail, exile and killed because was the elected catalan president), Irla (exile), Tarradellas (exile) and Pujol (jail, as catalan leader, before being elected president).
On the XXIst , things have changed. President Mas, by now, just had forbid to take public office. Maragall was obliged to resign and Puigdemont.. Well, Puigdemont, according to your article,  is just a selfish classist catalan rich who betrays his friends and is just creating a fake story about the happy and harmonious relation between catalans and Spain.

So fun! Would you dare to be Catalan President in our happy harmonious european Spanish democracy? We could bet about if you would end in jail, exiled, banned or murdered.
but sure.. catalans complain just as the pitty narrow-view provincial minority that they are. Not repressed at all..
(The only exception is José Montilla, born in Andalucía and who belongs to a main spanish political party )

(una de les fonts d'informació per fer aquest escrit: https://www.fdbetancor.com/2015/05/22/the-fragmentation-of-states-elite-access-to-power-in-spain-and-britain/ )